Una pregunta que no sé si el president Pedro Sánchez es planteja: com passarà a la història política de l’Estat espanyol? Com un estadista de mirada llarga que ha solucionat algun dels temes estructurals mal regulats o irresolts des dels temps de la Transició de fa mig segle? O com un president supervivent i tacticista, de regat curt, que no ha deixat cap llegat d’entitat? De moment està molt més a prop de la segona imatge que de la primera. Però encara exerceix el càrrec i, per tant, disposa d’algun temps en el qual podria rectificar les seves actuacions institucionals, legislatives i executives per tal d’apropar-se a un rol més d’estadista que deixi empremta política per a les generacions futures.
Fins ara el PSOE no s’ha atrevit a fer una política real de progrés ni en l'àmbit de l'Estat en conjunt ni en el de les nacions minoritàries
Hi ha dos àmbits en els quals situar aquest potencial trànsit: el de l’Estat en conjunt i el de les nacions minoritàries, sobretot Catalunya. Fins ara el PSOE no s’ha atrevit a fer una política real de progrés en cap d’aquests dos àmbits, és a dir, a fer reformes estructurals amb vocació de futur. Són les seves dues covardies estructurals.
Àmbit estatal. On queda l’anunciada “regeneració democràtica”? Entre el dit i el fet, entre els objectius i les promeses anunciades i els resultats obtinguts després de més de set anys de governs del PSOE, hi ha un contrast prou abismal. Alguns exemples de promeses incomplertes: reforma de l’anomenada col·loquialment llei mordassa i de la llei de secrets oficials; la renuent desclassificació dels papers del 23F del 1981; la reforma de les “clavegueres” de l’Estat, utilitzades tant pels governs del PP com del PSOE en els espionatges il·legals (cas Pegasus); la reversió dels falsos informes i comportaments mafiosos de la “policia patriòtica” contra polítics catalans i d’altres territoris, que han quedat impunes; la reforma estructural i descentralització del poder judicial —especialment de la seva cúpula, hereva del franquisme i experta en lawfare, procediments de nomenament dels magistrats del Tribunal Suprem (TS), Tribunal de Cuentas, Consejo General del Poder Judicial, Tribunals Superiors Territorials de Justícia, manteniment de l’Audiencia Nacional (ex TOP)—, i abolició pendent de més de 250 normes jurídiques franquistes consolidades. Per no parlar de la reforma d’institucions que també mostren una gran continuïtat amb la dictadura (Policia Nacional, Guardia Civil) —a Barcelona, el PSOE ni tan sols s’ha atrevit a reconvertir la nefasta comissaria de Via Laietana en un edifici de memòria històrica. Aquests i altres exemples en els quals el PSOE ha mostrat covardia respecte als poders fàctics de l’Estat, inclosa la monarquia —ni un matís democràtic sobre el vergonyós discurs del rei del 3 d’octubre de 2017—, i respecte a l’àmbit econòmic contrasten clarament amb la propaganda de ser el “govern més progressista de la història” i altres retòriques buides semblants.
Es podria adduir que la covardia mostrada en l’àmbit intern s’equilibra amb la “valentia” mostrada en alguns posicionaments en l’àmbit internacional (Gaza, Ucraïna, no claudicació amb la imposició de Trump del 5% del PIB en defensa). Però no. Es tracta de posicionaments que, de fet, no comprometen gaire i que tenen més a veure amb la imatge que amb canvis concrets. A més, en el mateix àmbit internacional el PSOE també mostra ombres que no tenen res de progressistes, com l’abandonament del poble sahrauí en mans del Marroc, o la vergonyosa negativa (encara) al reconeixement de la sobirania de Kosovo, en contrast amb el que han fet la pràctica totalitat de les democràcies europees.
Catalunya. A hores d’ara, es pot afirmar sense massa matisos que l’Estat de les autonomies és un model fracassat a Catalunya. Especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’autonomia. Aquest és avui un forat estructural en la legitimació de la mateixa Constitució del 1978. Constitucionalistes espanyols ho han resumit dient que aquesta sentència va trencar el pacte constitucional de la Transició. Els ciutadans de Catalunya estan regits per una llei que no han votat. Més que d’una anomalia, es tracta d’una deslegitimació permanent del sistema polític.
Aquesta situació tan sols és un reflex del tema de fons més important irresolt per la Constitució del 1978: el reconeixement equitatiu del pluralisme nacional i lingüístic de la societat espanyola, i l’acomodació política de les seves nacions minoritàries. Es tracta d’una Constitució que en establir una marcada hegemonia espanyola en relació amb altres identitats nacionals, així com de la llengua castellana respecte a les altres llengües pròpies dels ciutadans (català, basc, gallec, etc., que ni tan sols són mencionades pel seu nom a la Constitució), posa unes bases conscients per no resoldre el problema nacional-territorial del sistema polític espanyol.
Paradoxalment, si l’Estat de les autonomies es va presentar com la solució institucional del pluralisme nacional i lingüístic de l’Estat, després de quasi mig segle de funcionament són precisament Catalunya i, en part, el País Basc —que disposa de l’avantatge del concert econòmic— els territoris que estan menys a gust, menys “acomodats”, en el marc constitucional actual.
Quina ha estat la posició del PSOE en relació amb aquest tema irresolt? La resposta curta és que ha actuat i actua com un partit nacionalista espanyol que no ha mostrat cap voluntat de ni tan sols plantejar el tema. Com si ja estigués més que resolt. Ni en l’àmbit nacional ni en l'àmbit lingüístic es pot detectar en el partit socialista la més mínima voluntat de resoldre un problema enquistat en la història contemporània de l’Estat. Al contrari, s’hi ha mostrat esquerp.
En aquest àmbit, el PSOE és un partit conservador de l’establishment favorable a l’statu quo. I quan ha deixat de ser conservador, ha passat a ser un partit reaccionari aliat del nacionalisme espanyol més retrògrad, especialment quan ha vulnerat drets i ha fet actuar els aparells judicials i policials de l’Estat en contra de l’independentisme (suport a l’aplicació de l’article 155, promesa d’empresonar els dirigents de l’exili, finançament, infraestructures, etc.). Les decisions sobre els indults, la modificació del delicte de secessió i, posteriorment, la llei d’amnistia —que els jutges espanyols del TS d’ideologia franquista no han volgut aplicar— s’han fet per necessitat de vots en el parlament central. Però totes aquestes afecten només la política repressiva de protagonistes del procés, sense incidir gens en l’augment de l’autogovern o del reconeixement de la realitat nacional diferenciada de Catalunya.
Finançament. Els estats democràtics de caràcter federal, siguin federacions uninacionals, com els Estats Units o Alemanya, o federacions plurinacionals, com Canadà o Bèlgica, no estan parlant constantment d’aquest tema. Les seves constitucions i lleis els doten d’un sistema estable sobre com establir el sistema d’ingressos, despeses i transferències entre territoris. Poden sorgir desacords, però no sobre el model general. Tanmateix, a Espanya el model és infantilment barroc i incentiva la picaresca (fins i tot resulta difícil obtenir les dades de les balances fiscals). Això no és cap casualitat. Obeeix a una opacitat perversa del poder central, mani el partit nacionalista espanyol que mani.
En fi, no els vull avorrir amb temes molt coneguts i comentats. Podríem afegir la presa de pèl de Rodalies (un pretès “traspàs integral” que ni és “integral” i ni tan sols és un “traspàs”); els eterns endarreriments en l’execució del corredor mediterrani; els permanents dèficits en infraestructures (carreteres, trens); la manca de voluntat en executar els pressupostos establerts, ja de per si deficitaris, o la de procedir a traspassos en matèria d’immigració (Podemos s’ha lluït en termes de partit antiquat, ignorant i reaccionari). La conclusió és que en el tema nacional i lingüístic no hi ha pràcticament “progressistes” entre les esquerres espanyoles.
Durant els darrers quaranta-cinc anys, el PSOE no ha realitzat mai un acord amb la Generalitat de Catalunya o amb els partits catalans per tal de procedir a un augment substantiu de l’autogovern, tal com ha reclamat reiteradament tant la classe política com la ciutadania i les organitzacions de la societat civil catalana. Més aviat hi ha hagut una actitud contrària. Un jacobinisme vulgar. Antifederal. De fet, el PSOE no pot presentar en les darreres cinc dècades res semblant ni tan sols al pacte del Majestic (1996) establert per la Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PP (sense majoria absoluta) de J. M. Aznar.
En resum, el soroll polític i mediàtic permanent entre els dos principals partits nacionalistes espanyols no pot ocultar un PSOE amb dues grans covardies quan ha d’enfrontar-se als poders establerts. Un partit sense cap programa reformista de fons i que, per a més escarni, està veient com avui aquells poders, que el partit socialista ha contribuït decisivament a consolidar, se li han girat en contra i el detecten com un altre objectiu a batre.
Pedro Sánchez, estadista? No, no és cap acudit. Encara té temps, però se li està acabant. Les paraules clau d’un canvi potencial: reformes democràtiques estructurals de l’Estat (desfer les continuïtats institucionals, legals i culturals franquistes), reconeixement equitatiu de la plurinacionalitat, i un autogovern nacional de Catalunya (polític, econòmic, lingüístic i cultural) assimilable al dels estats més descentralitzats del món i amb capacitat de decisió pròpia sobre el seu futur polític.
Tanmateix, no veig que en aquest partit hi hagi les suficients capacitats intel·lectuals ni les necessàries actituds morals i polítiques per superar les dues covardies que actualment el caracteritzen. Necessitaria ajuda externa.
Avui aquestes dues covardies ja no el protegeixen. Resistir no és guanyar. És només mantenir el vaixell a la deriva sense brúixola ni direcció vers cap port definit. Voler retornar a la cantarella de “Voteu-me a mi perquè, si no, vindrà el llop” resulta cada vegada menys atractiu. Entre altres coses perquè el PSOE ha estat reiteradament fent també el paper de llop.
El PSOE té una greu manca de direcció i de projecte polític global. Manca progressisme substantiu i amb vocació de futur. Manca modernitat. Manca valentia.