Li preguntaven si tenia fills, o parella amb qui pensés tenir-los, o pares que estiguessin en una situació complicada o vulnerable. Era dona, i les preguntes tenien tot el sentit, encara que hagin causat un enorme enrenou i indignació. Si a l'empresa ningú no li pagarà les hores d'absència en el lloc de treball i és més que sabut que la cura de les contingències que es produeixen en la família continuen estant a càrrec de la dona, no té dret qui tingui la responsabilitat de dirigir l'empresa a decidir qui contracta? Així començava la setmana en què també s'han produït unes altres dues polèmiques de l'àmbit laboral. Per començar, les seccions juvenils dels sindicats s'han tret de la màniga el suposat dret que tenen els més joves a cobrar com els que fa anys que són a l'empresa, quan des de dos punts de vista, un de més encertat que l'altre, aquesta afirmació és falsa.
Ara tothom creu o fa veure que creu que per haver acabat una carrera ja se sap tot, quan la realitat és que la preparació segueix sent, mal que ens pesi, i cada cop més, bastant precària
El principiant i el que porta tota la vida en una empresa no poden cobrar el mateix. Per començar, hi ha aquests absurds triennis que fan que pel fet de ser al mateix lloc durant dècades es vagin acumulant sobre el salari base altres complements. Romandre és un plus. Doncs si ho és, està clar que ja no poden cobrar el mateix els més vells i els més joves del lloc. A això s'hi afegeix, i imagino que ve implícit en el rerefons del trienni, una veritat: l'experiència és un grau. De fet, durant la pandèmia es va voler recórrer a metges ja jubilats, sabent que ja havien fet la formació, i que podrien cribrar, diagnosticar i discernir amb més agilitat. Ni tan sols en la construcció no hi ha dubte sobre qui sap més, el que comença a alinear maons o el que ja sap a ull el punt exacte del formigó, i aquesta diferència es marca amb els diferents nivells professionals, i dins d'aquests, també hi ha diferències a mesura que les tasques i els dies se succeeixen.
Imaginem-nos ara que ens trobem en la situació d'una feina derivada d'una titulació universitària. Sap més l'advocat que comença que aquell que ja va passar moltes vegades pel fòrum? Així, en les grans consultores paguen de manera generosa aquests principiants que aprenen dels més experimentats i en alguns casos se n'acaben anant per muntar el seu propi negoci. Però treballen moltes hores i, quina casualitat, aquests dies hem vist també com la Inspecció de Treball punyia sobre aquestes macroestructures per entendre que s'havia d'equiparar el sou a la jornada. I si bé és veritat que l'expectativa de millora i ascens s'ha anat frustrant a mesura que eren més i més els que ho intentaven, crec que en aquests despatxos majoritàriament no deuen estar d'acord amb la crítica que es fa, de manera lineal, sobre el model. Perquè saben que si la jornada es redueix, també es reduiran les expectatives de sou. Ningú no dona duros a quatre pessetes. I abans ni tan sols teníem això. He conegut qui per començar ni li pagaven la roba cara que li exigien portar al despatx. S'entenia que s'hi anava a aprendre. Ara tothom creu o fa veure que creu que per haver acabat una carrera ja se sap tot, quan la realitat és que la preparació segueix sent, mal que ens pesi, i cada cop més, bastant precària. Diguem, per resumir, que pagar per rebre un aprenentatge és una pretensió tan absurda com creure que el segle XXI l'esclavitud és legítima. Però ambdues coses existeixen, encara que els poders públics només puguin intentar evitar-ne una.