Óscar Romero és el sant dels pobres. Abans que fos proclamat sant pels anglicans, ja ho era pel poble. No cal oficialitzar la veritat, la gent té criteri. El van assassinar a El Salvador un 24 de març mentre celebrava missa. Amb la seva mort, la figura de Romero es va engrandir encara més. Era un capellà autèntic, dels que s’ho creuen. I segueix el patró de molts grans personatges, que comencen amb un trajecte conservador, i quan entren en contacte amb la realitat, fan un gir. Polítics, aneu més en metro. Romero estava al costat del poble, que és on s’ha de ser segons diuen les Escriptures, i no enganxadet al poder. El Papa acaba de nomenar cardenal un sacerdot que era amic de Romero. No és, naturalment, cap casualitat. Un bisbe auxiliar d’El Salvador, cardenal. Promoció directa. És un efecte directe de l’ombra de Romero. Escric aquestes ratlles des del Boston College, on a diferents indrets de la Universitat hi ha pòsters d’aquest home que segueix inspirant. Les seves homilies eren d’una força a la qual molts capellans no arribaran mai. Si no és que van en metro.

La naturalització del “fet Romero” ara sembla normal, però abans Romero estava proscrit. Quan a Roma es feia la vigília Óscar Romero, per commemorar-ne el llegat, la trobada era sospitosa. Als fariseus de torn, els semblava una moguda excessiva de la teologia de l’alliberament, una posada en escena “massa de base”. Uns revolucionaris, vaja, en uns anys en què a Roma la revolució no havia arribat. Ara, el Papa recupera aquesta sensibilitat. "Comunista", en diuen alguns. Romero puja als altars i un dels seus homes de confiança entra al col·legi cardenalici. No sé si encara queda gent que comenta que aquest pontífex no fa res. Només amb aquests dos moviments ja hauria capgirat la truita. Els qui disparen contra Romero i contra tots els futurs sants revolucionaris s’obliden d’un detall que en l’Evangeli no és menor. El cristianisme, que és una proposta per a tots, té els seus privilegiats. I són els exclosos. Óscar Romero, que ara, el 15 d’agost, hauria fet 100 anys, de fet ja és considerat sant per l’Església anglicana. Aquest arquebisbe d’El Salvador va ser un tità contra els potents. Va assegurar al seu poble que no el deixaria, que estaria amb ell. Romero d’Amèrica es va pronunciar contra la tirania dels governs militars. Romero va ser un d’aquells personatges incòmodes que, paradoxalment, dins el catolicisme de vegades costen d’integrar institucionalment, mentre que altres denominacions els tenen al santoral. A l’abadia de Westminster a Londres, una de les deu estàtues de màrtirs de la portalada és la seva. El 2008 va ser escollit un dels 15 Campions de la Democràcia Mundial per la revista A Different View.

El 28 de juny, mentre a Roma celebràvem la creació del cardenal Omella, un altre grup, molt menys nombrós, celebrava que El Salvador tenia per primer cop cardenal. Un bisbe auxiliar que s’ha saltat la natural projecció “carrerística” –ell no, naturalment–, i ha passat a cardenal sense ser abans arquebisbe. El Papa fa aquestes piruetes perquè tria la gent i no segueix el manual del “carrerisme” catòlic. Les persones que van assistir a Roma al consistori lluïen amb orgull la foto d’Òscar Romero amb mida de pòster. La  passejaven per la sala Pau VI. Els catalans no portàvem estampes ni pòsters. Els d’El Salvador, sí, perquè mostraven que aquell nou i primer cardenal que tenen és de la pasta del seu sant Romero. Els cardenals ja no són aquells prínceps renaixentistes que feien por. Són gent que el Papa vol al seu voltant per sentir el pols de la realitat, i els demana que s’enfanguin les vestidures. Per això ha triat Rosa Chávez, amic d’Óscar Romero i una de les poques persones que menciona en el seu diari. Gregorio Rosa Chávez, un nom que els qui ens agraden les travesses cardenalícies no hauríem d’oblidar.