L’eufòria per l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca és general, evident… i fràgil.

General, perquè la personalitat i el comportament de Trump irritava gairebé tothom —llevat dels 74 milions de nord-americans que el van votar. Evident, perquè només cal llegir o escoltar els mitjans d’arreu del món per veure que el reben com al Messies. I fràgil, perquè els problemes internacionals i nacionals que Trump va enfrontar durant la seva presidència segueixen pendents.

L’expresident no va saber o no va poder resoldre grans desafiaments, com la pujada cada dia més agressiva de la Xina al primer pla de la política i economia del món, l'activisme de petites i mitjanes potencies com l'Iran, Turquia o els països àrabs productors de petroli, o les noves coordenades de l’economia del món i dels Estats Units, per no esmentar més que els més urgents. 

Tampoc hi ha cap raó, però, per creure que Biden els enfrontarà amb més sort i amb un equip millor.

Perquè l’abast de la tasca que espera al 46è president dels Estats Units és tan gran que no n'hi ha prou amb bones maneres i voluntat, ni tan sols després l’experiència negativa de les accions del seu predecessor: Ara cal, a més d’habilitat política, una visió clara i nova de com ha de ser el món de demà… i fins i tot el d’avui.

Cal una visió filosòfica i una intuïció de geni per donar al món regles i mecanismes per a la nova situació i, pel que sabem fins ara, Biden arriba a la Casa Blanca amb un equip que, malgrat ser de l'altre costat de la política nord-americana, té el mateix sostre i paràmetres intel·lectuals que el acaba de sortir. No veiem ningú que es presenti com un nou Kissinger del segle passat, o un nou Hamilton, un dels líders de la independència de la colònia britànica que gairebé va arribar a president dels Estats Units.

Biden arriba a la Casa Blanca amb un equip que, malgrat ser de l'altre costat de la política nord-americana, té el mateix sostre i paràmetres intel·lectuals que el acaba de sortir

El que cal, però, tant als Estats Units com arreu del món, és precisament gent d’aquest abast, que doni idees i fórmules revolucionàries per a un món que ha canviat. Mutatis mutandis. És una situació semblant a la del segle XVIII, quan hi va haver la Revolució Francesa, van aparèixer els Estats Units, va començar a trontollar l’Imperi Britànic, va començar l’agonia del sultanat de Turquia i el nacionalisme va entrar en el cor de les polítiques. 

Va ser un canvi del sistema i un rebuig a les regles de joc del moment, però aquest transvasament va anar de la mà  d’una nova filosofia, de grans pensadors com Descartes, Kant, Darwin o Newton, i d'un grup de polítics i militars que havien entès i acceptat la nova realitat, encara que no fos més que temporalment.

És evident que a la Casa Blanca d’ara li calen idees i gent, igual que a Pequín, Brussel·les, Nova Delhi o Moscou, però no hi ha cap prova que ningú d’aquest abast hagi arribat al Capitoli ni a la Casa Blanca de la mà de Biden.

És clar que, tot i que no hi hagi fins ara proves ni senyals, hom no pot descartar que arribi sobtadament una solució.