Fa unes setmanes em trobava a la T4 de Barajas després d'un desastrós viatge a Cuba que convé no recordar. La roba suada, el cabell aixafat, ulleres fins a les galtes, un jet lag com la catedral de Santiago i un preciós mapa de taques solars dibuixat a tota la cara. Amb els seus continents al front i el mentó, i els arxipèlags ben distribuïts entre les galtes i el nas.

Esgotada, i arrossegant una maleta carregada de souvenirs estúpids, m'apropo a la farmàcia de l'aeroport a la recerca d'ajuda despigmentant. Recerco per les lleixes alguna cosa que pugui donar solució immediata al meu problema i demano consell professional. Em trec les ulleres de sol per no continuar emulant el meu estimat Risto Mejide, i suplico assessorament. La farmacèutica, 50 anys, divina, polida i perfumada, la pell radiant, em mira de baix a dalt i de dalt a baix una altra vegada. Veig la preocupació a la seva cara, ella observa el desastre tatuat en la meva, i m'etziba un inoblidable: "Perdona, tu ets jove, oi?".

Jo, 30 anys, la vida per davant, un futur ple d'emocionants aventures, de somriures i de llàgrimes. Els somnis trencats per un melasma. Durant diversos segons penso com respondre a aquesta pregunta que em fan per primera vegada a la vida i decideixo deixar la pilota sobre la teulada de la professional: "Home, no sé, tinc 30 anys". Ella remata amb un fingit penediment: "Perdona, és que tens tan mala cara, t'has de cuidar més aquesta pell". Potser hauria d'haver estat més vehement en defensar la meva joventut, potser li hauria d'haver recordat l'esperança de vida a Sierra Leone, on les cremes no haurien fet gran cosa per salvar-la del seu destí bíblic. Pot ser que m'hagués convingut assenyalar que estic en l'última dècada en què el sufix -ero, en castellà, és de veritat, i no un invent per infantilitzar persones que reneguen de la seva maduresa. Però el comentari em va doldre tant que em vaig comprar dues cremes, un sabó i Pilexil Anticaída.

Vaig sortir de la farmàcia amb 70 euros menys a la targeta, les meves taques intactes, i cara de beneita. Era la primera vegada que algú major de deu anys dubtava de la meva joventut. La pregunta ressonava al meu cap, com si m'haguessin arrencat part de la identitat de soca-rel. Ja no sóc jove? Així, sense més ni més? Sempre m'han resultat patètics els intents de semblar jove tant sí com no, els que reneguen de la seva edat i et demanen que l'endevinis resant perquè n'hi posis menys, com si haver viscut fos un estigma. I he presumit en tertúlies públiques i privades que jo seré de les de cabell canós i arrugues en tota la cara. Reivindicadora de la maduresa. Sex symbol de l'experiència. La Meryl Streep de Pontevedra. Però no tan aviat. Encara no estic preparada. Deixeu-me viure.

Amb una esperança de vida que ja supera els 81 en els homes i els 85 en les dones, considerar-se jove als 30 és gairebé una obligació moral

Poques coses hi ha més subjectives que el criteri per establir la barrera entre la joventut i la maduresa. Una subjectivitat que depèn clarament de l'edat de l'interessat. Habitualment em sorprenen notícies que assenyalen com a "jove" un accidentat de 45 anys, o quan les senyores del meu poble s'arremolinen al tanatori per plorar la pèrdua d'un xaval de 70. Amb una esperança de vida que ja supera els 81 en els homes i els 85 en les dones, considerar-se jove als 30 és gairebé una obligació moral.

Tanmateix, l'Organització Mundial de la Salut no opina el mateix. Pels experts i estudiosos la joventut comprèn el rang d'edat que va des dels 10 als 24 anys. Abans, infantesa; després, adultesa. Criteri segons el qual jo estic sis anys més a prop de la decrepitud.

Llavors penso en tots aquests petits detalls que fan joventut i que una comença a enyorar quan desapareixen definitivament. Com quan el meu amic Edu, un any més gran que jo, em donava la mà a la porta de la discoteca per fer-me passar per la seva xicota de 18. Quan venia un repartidor i continuava preguntant per la meva mare per lliurar-me un paquet. Quan pensava que em podria quedar embarassada practicant petting. O quan em demanaven el DNI per activar-me la màquina de tabac estant ja en els últims cursos de la universitat. Quan tots els jugadors de futbol eren més grans que jo. Quan tenia ajuts per a tot i descomptes per la meva joventut al gimnàs, al solàrium i en el cinema. Quan era sempre la més jove de l'oficina i m'anomenaven "bequi" afectuosament. Quan encara no podia comptar en dècades els anys que havien transcorregut entre diversos esdeveniments que jo havia viscut en plena consciència.

Qué es la juventud.

Y tú me lo preguntas.

La juventud eras tú.