Hi ha una escena que es repeteix cada matí en milions de llars d'aquesta península composta per tants països confrontats. Algú encén la televisió, obre una xarxa social o desplega un diari digital i el que troba és un camp de batalla. Acusacions encreuades, declaracions incendiàries, titulars dissenyats per provocar indignació. Durant uns minuts, aquest ciutadà —que té una hipoteca a pagar, un fill a educar, un pare a cuidar o un negoci a tirar endavant— es veu arrossegat a una discussió que no ha triat, sobre un tema que no li fa perdre la son, protagonitzada per personatges la principal destresa dels quals és ocupar el centre de l'escenari sense dir res que valgui la pena ser recordat.
Convé aturar-se a pensar en el que això significa, perquè el que està en joc no és menor. No es tracta únicament que la política espanyola i catalana travessin un moment d'especial crispació —que el travessen—, sinó d'alguna cosa més profunda i preocupant: hem permès que les elits polítiques determinin el terreny de joc, el reglament i fins i tot el marcador. I nosaltres, els ciutadans, hem acceptat el paper d'espectadors d'un circ que, en el millor dels casos, resulta estèril i, en el pitjor, corrosiu per a la convivència democràtica.
La crispació no és un fenomen espontani. És un producte manufacturat amb cura per aquells que més se'n beneficien. Els partits polítics —i subratllo el plural, perquè gairebé cap escapa a aquesta lògica— han descobert que la polarització és un combustible extraordinàriament eficaç. Manté mobilitzada la base electoral, simplifica missatges que d'una altra manera requeririen matisos incòmodes i, sobretot, evita que el debat públic se centri en allò que veritablement importa: la gestió, els resultats, les solucions concretes a problemes concrets.
Alguns mitjans de comunicació, lluny d'exercir la funció de contrapès que els correspon en una democràcia sana, han optat per alimentar aquesta dinàmica. No tots, per descomptat, però sí prou perquè l'ecosistema informatiu s'hagi convertit en una prolongació del ring polític. Les tertúlies funcionen com a trinxeres on cada contertulià defensa el seu bàndol amb la fe del convers, i l'audiència s'organitza no en funció de la qualitat de la informació, sinó de la intensitat de la confirmació dels propis prejudicis.
La crispació no és un fenomen espontani. És un producte manufacturat amb cura per aquells que més se'n beneficien. Els partits polítics han descobert que la polarització és un combustible extraordinàriament eficaç
El resultat és un circuit tancat en què la crispació es retroalimenta: els polítics generen conflicte, els mitjans l'amplifiquen, les xarxes socials el viralitzen i els ciutadans el consumeixen, sovint sense advertir que estan dedicant la seva atenció —aquest recurs cada vegada més escàs— a qüestions que no figurarien entre les seves deu principals preocupacions si algú es prengués la molèstia de preguntar-los.
En aquest paisatge degradat prospera un tipus molt concret de figura política: aquella el talent principal de la qual resideix en la provocació, en el cop d'efecte, en la frase que esclata a Twitter abans que ningú hagi tingut temps d'analitzar si conté alguna idea de valor. Gabriel Rufián representa amb precisió gairebé didàctica aquest model. La seva capacitat per acaparar titulars és inversament proporcional a la seva aportació al debat públic en termes de propostes viables, anàlisis rigoroses o solucions aplicables als problemes que afronten els ciutadans. Però no és un cas aïllat. És un arquetip que es replica, amb variants estètiques, en tot l'arc parlamentari.
El veritablement alarmant no és que existeixin polítics així. En totes les èpoques n'hi ha hagut i, per regla general, no han acabat ocupant cap lloc rellevant en els llibres d'història. L'alarmant és que el sistema els premia. Els concedeix minuts de televisió, portades digitals, tendències a les xarxes. Els converteix en protagonistes d'una conversa nacional que hauria d'estar ocupada per qüestions d'una envergadura radicalment diferent: la sostenibilitat del sistema de pensions, la transformació del model productiu, la crisi de l'habitatge, la qualitat educativa, l'adaptació al canvi climàtic, l'envelliment demogràfic, l'abús tributari cap a aquells que produeixen. Problemes complexos que exigeixen pensament complex, no ocurrències enginyoses de dos-cents vuitanta caràcters.
La polarització necessita una narrativa senzilla per funcionar i cap no és més senzilla que la divisió maniquea entre bons i dolents. Cada bloc polític ha construït el seu propi relat moral en què els seus adversaris no són simplement persones amb idees diferents, sinó amenaces existencials per a la democràcia, la unitat nacional, la justícia social o qualsevol valor prou elevat per justificar la desqualificació absoluta del contrari.
Cap dels blocs en pugna està dedicant la seva energia, la seva intel·ligència ni el seu temps a allò que hauria de ser la raó de ser de l'activitat política: construir un model de societat més just, més pròsper i habitable per al conjunt dels ciutadans
Aquesta lògica binària té una conseqüència devastadora: impedeix l'acord. Si l'adversari no és un interlocutor legítim sinó un enemic moral, qualsevol pacte es converteix en traïció. I sense pactes, sense la capacitat de cedir i negociar que constitueix l'essència mateixa de la política democràtica, els problemes reals queden sense resoldre. S'enquisten. S'agreugen. I mentrestant, la classe política continua discutint sobre si mateixa, sobre les seves penes internes, sobre els seus equilibris de poder, com si el país fos el decorat d'un psicodrama que només a ells els incumbeix.
Però cal dir-ho amb tota la claredat que l'assumpte mereix: en aquesta funció, tots són dolents. No perquè siguin persones malvades —que no descarto que més d'un ho sigui—, sinó perquè cap dels blocs en pugna està dedicant la seva energia, la seva intel·ligència ni el seu temps a allò que hauria de ser la raó de ser de l'activitat política: construir un model de societat més just, més pròsper i habitable per al conjunt dels ciutadans. El que fan, en canvi, és buscar fórmules cada vegada més sofisticades per perpetuar-se en el poder o, dit amb menys elegància, per continuar vivint del que és públic sense retre comptes del que en fan.
Potser el dany més gros que causa aquesta dinàmica no és polític, sinó psicològic. La crispació permanent genera fatiga cívica. Produeix en el ciutadà una barreja de tedi i impotència que l'empeny, progressivament, a la desconnexió. I la desconnexió del ciutadà és exactament el que el sistema necessita per continuar funcionant sense interferències. Un electorat desencantat és un electorat manejable: vota per inèrcia, per por a l'altre bàndol o, simplement, no vota. En qualsevol d'aquests escenaris, les elits polítiques guanyen.
La pregunta que ens hem de fer és si estem disposats a continuar acceptant aquest paper. Perquè existeix una alternativa, i no és revolucionària ni utòpica: consisteix, senzillament, a invertir la direcció de l'arrossegament. No haurien de ser els polítics els qui ens portin al seu terreny; hauríem de ser els ciutadans els qui els obliguéssim a trepitjar el nostre. El terreny de les preguntes incòmodes, però necessàries: què faran amb el preu de l'habitatge? Com garantiran pensions dignes d'aquí a vint anys? Quin pla tenen perquè els joves no hagin de triar entre emigrar i malviure? De quina manera reformaran una administració que massa vegades funciona per a si mateixa en lloc de per a aquells que la financen? I així gairebé fins a l'infinit perquè la quantitat de preguntes sense respostes no para de créixer.
La nostra democràcia està amenaçada per l'ocupació sistemàtica de l'espai públic per un soroll que ens impedeix pensar. Un soroll que ens distreu de l'essencial, que ens enfronta per qüestions instrumentals i que converteix la política en un esport d'equip on l'únic que importa és que perdi el contrari
Aquestes preguntes tenen una virtut que les fa perilloses per a l'establishment polític: exigeixen respostes concretes. No admeten eslògans ni escarafalls parlamentaris. No es resolen amb un tuit brillant ni amb una intervenció televisiva carregada de sarcasme. Requereixen estudi, rigor, honestedat intel·lectual i, sobretot, la disposició a ser jutjat pels resultats i no per la intensitat de la performance.
Escrivia Montesquieu que la tirania d'un príncep no acosta més un Estat a la seva ruïna del que la indiferència pel bé comú acosta una república a la seva. La nostra democràcia no està amenaçada per un tirà —tot i que cada vegada tinc més dubtes al respecte—, sinó per alguna cosa més subtil i potser més difícil de combatre: l'ocupació sistemàtica de l'espai públic per un soroll que ens impedeix pensar. Un soroll que ens distreu de l'essencial, que ens enfronta per qüestions instrumentals i que converteix la política en un esport d'equip on l'únic que importa és que perdi el contrari.
Recuperar la conversa pública per als assumptes que de veritat ens concerneixen no és només un dret, és una responsabilitat. Exigeix de nosaltres, els ciutadans, un esforç de discerniment que la voràgine mediàtica dificulta, però no impossibilita. Exigeix distingir entre l'urgent i l'important, entre la notícia i l'espectacle, entre qui proposa i qui només gesticula. I exigeix, sobretot, recordar una cosa que les elits polítiques prefereixen que oblidem: que ells treballen per a nosaltres i no al revés.
El dia que aquesta inversió es produeixi —el dia que els ciutadans deixin de ser arrossegats i comencin a arrossegar— la política que ens toca viure serà una altra. Probablement menys entretinguda, sens dubte menys sorollosa, però infinitament més útil. Que és, al cap i a la fi, l'únic que ens hauria d'importar.