El 2024 serà any electoral a Euskadi, on segurament se celebraran eleccions al març; n'hi haurà al Parlament Europeu -el 9 de juny a l'Estat espanyol-, i també al de Galícia. A Catalunya, en canvi, les eleccions toquen per calendari l’any següent, el febrer del 2025 i, si bé el president Pere Aragonès s’ha manifestat en la línia d’esgotar la legislatura malgrat presidir el govern amb menys suport parlamentari des del 1980, no es pot descartar del tot una convocatòria electoral. Dependrà de qui, més enllà de la formalitat, pren realment la decisió: si el mateix president, qui, per llei, té la potestat d’activar el botó nuclear de la dissolució del Parlament i cridar de nou a les urnes, o, com ell diu, els militants del seu partit, ERC. Ara com ara, Aragonès evita confirmar la seva candidatura perquè està pendent del futur polític i electoral d’Oriol Junqueras i de Marta Rovira.  

A Euskadi hi ha en joc l’hegemonia del sobiranisme, o, el que és el mateix, si el PNB, que cada vegada sembla més la CDU de Baviera, podrà mantenir la lehendakaritza després dels tres mandats consecutius d’Iñigo Urkullu davant l’embranzida d’EH Bildu, que ja va empatar en escons i gairebé en vots amb els penebistes en les passades eleccions generals. La pugna és tan decisiva que el totpoderós Euzkadi Buru Batzar (EBB) o executiva del PNB ha anunciat gairebé manu militari i per sorpresa el relleu d’Urkullu pel desconegut i jove Imanol Pradales, en una aposta de futur i renovació sense sortir dels marges de partit d’ordre, marca de la casa en les últimes dècades. En canvi, en el cas de l’esquerra abertzale, les formes i el fons de la jugada són diferents. Serà el carismàtic Arnaldo Otegi qui anunciarà aquest dilluns el seu comiat davant la direcció d’EH-Bildu. Des de fa mesos, els hereus de l’antiga Batasuna tenen clar que necessiten ampliar la base per aconseguir fer el sorpasso al PNB. És per això que tot indica que promouran un candidat o candidata a la lehendakaritza sense els lligams amb el passat -amb les dècades en què ETA marcava la pauta política de l’antiga Batasuna- i que avui encara frenen el seu creixement electoral entre determinats sectors.

El nacionalisme basc mou peces per preparar la gran batalla entre el PNB i EH Bildu, l’àrbitre de la qual, podrien ser els socialistes del PSE-EE, o, el que és el mateix Pedro Sánchez, que pot tenir la clau de la lehendakaritza, tret que es doni un escenari d’improbable entesa entre els dos partits sobiranistes rivals. Rivals i a la vegada socis, com ara succeeix també amb ERC i Junts, de l'inquilí de la Moncloa. En el cas català, Sánchez també podria tenir la clau, però, en aquest cas, no tant perquè el candidat del PSC, Salvador Illa, a qui els sondejos col·loquen com a més ben situat, podria triar com a soci ERC o Junts, sino perquè l’amnistia per a tots els encausats de l’1-O negociada amb els independentistes pot determinar la pròpia dinàmica interna de republicans i juntaires alhora de triar candidat.

Si Sánchez resisteix l’envit d’una part del món judicial, així com de la dreta i la ultradreta, i l’amnistia entra en vigor l’any que ve, tan Carles Puigdemont com Oriol Junqueras o Marta Rovira, podrien ser candidats a la Generalitat. Naturalment, la decisió última la tindrien ells mateixos, però no és menys cert que si el recorregut de l’amnistia, que serà un camp de mines, entra en una mena de llimbs o boira judicial -al final, són els jutges com Manuel Marchena els qui l’apliquen- les opcions de retorn al país i/o a la cursa electoral catalana podrien veure’s alterades i desactivades.

El ritme i els tempos de desplegament de l’amnistia decidiran si Aragonès pot ser un Urkullu i Junqueras i Puigdemont seguir o no el camí d'Otegi

La paradoxa de l’amnistia té, doncs diversos angles en l’escenari electoral que connecten Catalunya amb la Moncloa i Euskadi. El ritme i els tempos de desplegament de l’amnistia decidiran si Aragonès pot ser un Urkullu i Junqueras i Puigdemont seguir o no el camí d'Otegi. En el cas d’ERC, si l’amnistia tira endavant compromet seriosament les opcions d’Aragonès de repetir com a candidat perquè podria ser el moment que Junqueras o Rovira reclamessin el lloc que els van vetar els jutges espanyols. Pel que pugui ser, Aragonès ha entrat en campanya -interna i externa- a més d’un any vista de les eleccions. Ho evidencia, per exemple, el seu intent per remarcar la primacia de la mesa de diàleg entre els governs de la Generalitat i l’Estat per sobre de les meses de partits negociades per ERC i Junts en el marc de la investidura de Sánchez, després del seu escàs protagonisme en les converses. O el seu intent d'encapçalar una negociació del nou finançament en uns termes més propers als del pacte de Junts amb el PSOE que als d'ERC. 

En el cas de Junts, si l’amnistia tira endavant, totes les cartes continuen on són des del 23-J: al palmell de la mà de Carles Puigdemont. El president a l’exili pot optar per repetir candidatura a les europees del 9 de juny i tornar després a Catalunya per presentar-se a la Generalitat i, si pot governar, restituir així per la via de les urnes el que l’Estat espanyol va destituir amb el 155, les porres i les togues. O pot fer potser la primera cosa, i tornar igualment a Catalunya, però renunciar a la segona. En aquest últim escenari, si Puigdemont fa com Otegi i no és candidat a la Generalitat, Junts hauria de decidir-se per un nou o nova cap de cartell per entendre’s amb ERC o amb Salvador Illa, a qui l’amnistia de Pedro Sánchez ha consolidat com a candidat amb més possibilitats de ser el proper president.