Ahir va fer un any que vaig tenir la sort de celebrar l'aniversari a Florència, la ciutat dels Mèdici i del David de Miquel Àngel i de la Nascita di Venere, el quadre de la Venus immortal de Botticelli. Paga la pena viure per contemplar la bellesa d'aquesta icona del Renaixement. Mil i una vegades. 7 de febrer del 2020. A l'hora de l'aperitiu amb la millor companyia a la piazza della Signoria, entre tantes meravelles, era impossible adonar-se com de prop estàvem de l’abisme, del gran desastre que s’acostava. Però la cultura, el ritual, serveix també per a això: ens fa forts davant els dies que vindran. Davant la incertesa.

Hi he pensat, repassant les fotos al mòbil, sense deixar de fer-ho en el que ens ocupa ara mateix, la més estranya campanya electoral i les eleccions segurament de resultat més impredictible dels últims 40 anys a Catalunya. Fa basarda pensar en l’abisme que es pot obrir entre les previsions de les enquestes i el que pugui passar de veritat a les urnes diumenge que ve. I no ho dic tant per l’alt nivell d’indecisos o el volum d’abstenció previst, esperable després del rècord de participació del 21-D. Tot això ja ens ho hem trobat altres vegades. Em preocupa l’efecte que pugui tenir en el comportament electoral, en la participació o no i en la tria entre les diverses ofertes polítiques, el maleït virus i tot allò que porta a la motxilla. Parlo de la fatiga física i psicològica després de gairebé un any de morts, confinaments, restriccions i por, al contagi o a perdre la feina o les dues coses alhora. Parlo de l’emprenyament sense destinatari clar —els governs?, l'oposició?, els epidemiòlegs?, les multinacionals farmacèutiques?, els negacionistes?, els irresponsables?—. La pregunta és: fins a quin punt condicionarà la Covid-19 el nostre vot? 

Ja sé que les eleccions basques i gallegues de l'any passat van ser un primer assaig de votació després de la primera onada de la pandèmia. Però ara som a la tercera i tots sabem que Catalunya és una altra cosa. Votarà vostè d’una manera o una altra si li han posat o no la vacuna o està a la llista d’espera —com la immensa majoria—? De veritat que podrem anar a votar amb plenes garanties? Què succeirà si els col·legis electorals no es constitueixen amb normalitat? I si no es poden conèixer les dades de l'escrutini, escenari que ja està sobre la taula, la nit electoral? Hi ha risc d’anul·lació o deslegitimació dels resultats? 

Fa basarda pensar en l’abisme que es pot obrir entre les previsions de les enquestes i el que pugui passar de veritat a les urnes diumenge que ve

Qui guanyarà? Totes les enquestes aparegudes fins ara s’aferren com un clau roent a la seguretat d’un triple empat en la capçalera de la cursa, PSC, ERC, Junts, amb totes les posicions intercanviables i tot per demostrar. Eleccions a cegues. És possible que el cansament i el malestar aparellat a les múltiples crisis desfermades per la pandèmia es tradueixi en un fort absentisme electoral que faci miques les previsions demoscòpiques. També pot emergir la ràbia i el tantsemenfotisme. Aquí també hi ha qui assaltaria el Capitoli abillat amb pells i banyes a canvi d’uns minuts de glòria a la tele i a les xarxes. Però també hi ha qui, resignat, optarà per entregar-se acríticament, gratis total, a la grisor tecnocràtica i als gestors de somnis castrats. I un carall! Volem màgia, sí! Volem viure!, clamaran altres davant l'urna.

Fora bo que el fenomen de la desaparició dels cossos de l’espai públic forçat per les mesures antipandèmia i accelerat per la tecnologia —cada cop estem més atrapats a les pantalles— no es traslladi a les urnes el 14-F. Cal comparèixer-hi. I votar amb cos i ànima. I no per qualsevol ni de qualsevol manera: compte perquè el risc d’incendi és elevat. Pel que pugui ser, aquesta vegada crec que és gairebé obligatori complir amb el ritual democràtic. Davant dels dies que puguin venir.