Nació, progrés, llibertat, independència. Vet aquí les quatre paraules del lema que ha presidit el congrés extraordinari celebrat per Junts per Catalunya a Calella. El conclave ha suposat el retorn formal de Carles Puigdemont a la presidència del partit, que ocupava Laura Borràs, i la renovació de la cúpula dirigent d’acord amb la pauta marcada pel mateix president a l'exili i el reelegit secretari general, Jordi Turull. El resultat és un partit recosit i reconstituït que, en l'ordre dels lideratges, exhibeix una pedrera important —concepte futbolístic que va fer servir Pilar Calvo, flamant presidenta del consell nacional— i un grau de cohesió interna no menys remarcable, amb votacions que han fregat o superat el 90% d’acord.
El desplaçament del sector laurista o borrassista, pràcticament escombrat de la nova executiva en favor dels joves valors turullistes i figures en ascens com Toni Castellà i Míriam Nogueras, no ha derivat en una lluita fratricida com la que viu ERC. La pedrera és bàsica en una formació política per encarar el futur a mitjà i llarg termini; i el consens intern parla d’un moment sorprenentment dolç d’un partit que possiblement com cap altre encarna totes les contradiccions del procés independentista. Un partit, el segon de Catalunya, que ha de fer política (encara) amb les mans lligades a la cadira, és a dir, amb el seu líder a l’exili, pendent d’una amnistia bloquejada per una conspiració de jutges que s’han passat la sobirania popular per l’arc de triomf. Les eleccions al Parlament des del 2017 s’han celebrat amb plenes garanties democràtiques, però amb un dèficit evident d’igualtat d’oportunitats per a tots els candidats.
Però tornem al principi. El congrés de Junts a Calella no és el del retorn de Puigdemont a la presidència del partit —és obvi que el seu lideratge no depèn dels càrrecs que ocupi— sinó el de l’apel·lació, de nou, a la “nació”. És molt significatiu que el concepte “nació”, referit a la nació catalana, torni a passar per davant de tota la resta, inclosa la independència, en el missatge de Junts, la principal força de l’independentisme i, com vaig argumentar aquí, de l’espai postconvergent —pel qual competeixen també ERC i el PSC—. En la duríssima ressaca del procés, es va lamentar des de l'independentisme que, buscant aconseguir l’Estat “ens vam oblidar de la nació”. És a dir, de la llengua, de la cultura, de la història, dels valors associats a la catalanitat que, es vulgui o no es vulgui, constitueixen els marcadors de la nació o comunitat nacional catalana, d’allò que la diferencia o singularitza entre totes les altres i que, clarament, ha retrocedit, com revelen les enquestes sobre l'ús social del català.
El retorn de la nació, almenys com l'entén la tradició en què s'inscriu Junts, no s'ha de llegir, per altra banda, com un gir identitarista o essencialista. Si de cas, com una voluntat de (re)afirmació nacional, comunitària, de país. Una idea de nació oberta amenaçada de manipulació, i marginalització en mans de l'extremisme xenòfob. A Catalunya, qualsevol que tingui uns mínims de cultura política sap que el terme nació s’identifica amb passat, és clar, perquè venim d’algun lloc, però, sobretot, amb futur, amb projecte, i, per tant, amb inclusivitat. Contra el que difon l'espanyolisme, els carnets de català o catalana, per entendre’ns, no es reparteixen: estan a disposició de qui vulgui aconseguir-los a partir d’uns mínims d’integració en la cultura del país, començant pel respecte a allò que el caracteritza: la llengua, una cosa que s'aprèn i una herència cultural que es transmet.
La nació inclusiva, el “som un sol poble” del PSUC i d’en Pujol, i del PSC de Maragall i de Montilla, ha estat una fàbrica de fer catalans, o, si més no, de salvar i servar els mínims que permeten parlar de “catalans” com a membres de la "nació catalana". Perquè al final, la nació és la gent. Les llengües o les cultures sense gent que les parli o les cuidi passen a ser llengües mortes, cultures fòssils, peces en una lleixa del museu d’antropologia. Quan Lamine Yamal, la figura del qual projecta el millor Barça i una bona idea de Catalunya, és insultat al Bernabéu pel seu origen o color de pell, en una nit de glòria esportiva del primer club de Catalunya, la nació catalana s’ha de posar en guàrdia. Perquè s'hi juga el futur. I ho ha de fer cap enfora i cap endins: es tracta de fer molts Yamal, de construir molts futurs, no d’ancorar-nos en un passat de puresa o catalanitat prístina, sovint idealitzat, que no tornarà, o en les pors a un demà d'apocalipsi que al final serà el que la gent vulgui que sigui.
Quan Lamine Yamal és insultat al Bernabéu pel seu origen o color de pell, la nació catalana s'ha de posar en guàrdia
La reconstrucció de la nació, despertar la nació, com va afirmar Turull en l'obertura del congrés de Junts. Tornar a fer país per fer de nou política. Pujol viu. En el full de ruta de Junts, el retorn de la nació ha quedat associat amb la idea de progrés; i la idea de llibertat amb la d'independència. Per aquest ordre. Primer, el país; primer, la gent; després, l'Estat català. Si Junts sap jugar a fons amb aquesta gradació d’elements que la situen en el centre d’un catalanisme tan independentista com ancorat en la realitat, que toca de peus a terra sense deixar de somiar, podrà passar amb força a l’ofensiva, com reclamen Puigdemont i Turull.
La batalla que ve es dirimirà entre "la Catalunya que ha vuelto" a Espanya de Salvador Illa i "la nació que es desperta" de Junts i Puigdemont
Ara mateix es perfilen dos vectors en la política catalana postprocés. L’un l’encarna Salvador Illa i, l’altre, el projecte de Junts i Puigdemont. El primer es resumeix amb la divisa “Catalunya ha vuelto” amb què Illa pretén reencaixar Catalunya en el camp de joc dels poders de l’Estat i l’Ibex-35, síntesi de la (presumpta) Catalunya “normalizada”. L’altre és el de “Torna la nació” amb què Puigdemont, i Junts, es proposen acumular forces i muscular el país per lliurar la batalla per la sobirania en el dia a dia. A Madrid, però també a Barcelona; a Espanya, però també Catalunya endins. La batalla política i de relats que ve es dirimirà entre la Catalunya que torna a Espanya, no se sap si per manar o demanar perdó, i la nació que es desperta, com el soldat que mai no es dona per vençut. Moviment de fons, de plaques tectòniques, encara tímid. Tothom a lloc. El camp de joc s’endreça. El relat comença a reconfigurar-se. Al final, la nació és un relat.