La guerra indigna, regira el cap i l'estómac; els morts, la destrucció, horroritzen l’humà però segurament, tristament, el constitueixen. Tant com els discursos i les relacions de poder-saber, per dir-ho amb Foucault. Som en un temps de fugida d'allò que n'hem dit "humà". Posthumanismes filosòfics i tecnològics (transhumanismes) diversos pretenen abolir amb xips al cervell i abraçades als arbres i les pedres la dimensió conflictiva del que som. Però molt em temo que continuarem sent humans, massa humans, i continuarem sense afrontar-ho perquè ens és més còmode refugiar-nos en el discurs, la ideologia, el relat de cadascú i fins i tot la certesa d’un altre dilluns de merda als trens de la Renfe que agafar el toro per les banyes i mirar-lo als ulls.

La guerra entre Israel i Hamàs, l’enèsim retorn de la història que no va acabar el 1989, l’etern penúltim capítol del conflicte entre jueus i àrabs, entre israelians i palestins, que són i no són ben bé el mateix, indigna. Em regiren el cap i l’estómac les històries de les víctimes i el seu entorn, les seves vides. No soc neutral, quan ho dic i ho escric, i no em fa res admetre-ho. No soc neutral davant l’assassinat en masa dels joves que ballaven en una rave per la pau a mans de macabres parapentistes de Hamàs i no soc neutral davant les columnes de civils palestins que fugen de la venjança d’estat israeliana que no vol deixar pedra sobre pedra cap un sud hores d’ara tancat amb pany i forrellat.

Tampoc no soc neutral davant els que pretenen convertir els palestins de la Gaza del 2023 en els jueus de l’Auschwitz del 1945. Tampoc no soc neutral davant els que pretenen justificar la desastrosa política dels governs israelians dels últims 20 anys amb els palestins amb la vergonya i l’horror de l’Holocaust, la Shoah, com a butlla universal per a qualsevol cosa. Tampoc no soc neutral davant les xifres de la mort i dels exilis forçosos, dels diversos èxodes que sempre han acompanyat aquest conflicte, des de la bíblica fugida d’Egipte dels jueus de Moisès fins a l’actual riuada de palestins que deixen el nord de Gaza, una de les ciutats més antigues del món, davant la contraofensiva israeliana contra el terrorisme islamista de Hamàs.

No soc neutral davant els que pretenen convertir els palestins de la Gaza del 2023 en els jueus de l’Auschwitz del 1945 ni amb els que pretenen justificar amb l'horror de l'Holocaust la desastrosa política israeliana amb els palestins

I així, 6 milions de jueus (i gitanos, i gent d’esquerres, entre els quals republicans catalans i espanyols, i soldats soviètics i persones amb discapacitats) van ser exterminats a Europa, als camps nazis, en aquelles fàbriques de producció de cadàvers que funcionaven dia i nit amb els ritmes i la cadència quasi automàtica de les cadenes fordistes de muntatge d’automòbils. I així, 900.000 jueus van haver de marxar dels països musulmans del Nord d’Àfrica, de l’Orient Mitjà i de l’Àsia, especialment el 1948 -expulsions en el context de la primera guerra araboisraeliana arran de la creació de l’estat d’Israel- i fins al 1980 -revolució xiïta a l’Iran-. A Marràqueix, tots els guies proposen al turista de visitar el barri jueu però no expliquen que dels 250.000 jueus que hi havia a tot el Marroc el 1.948 s’estima que el 2019 en quedaven 2.100. El mateix passa al barri copte del Caire, on hi ha una sinagoga al costat d'esglésies antiquíssimes com la de sant Sergi i Bacus, construïda on segons la tradicio s'hi va refugiar la Sagrada Família fugint d'Herodes, però hi viuen zero jueus. A tot Egipte en queden un centenar dels 75.000 que pel cap baix hi residien el 1948.

El gruix d’aquest èxode hebreu poc conegut es va produir, com he dit abans, en el context de la primera guerra araboisraeliana, en què els països àrabs van combatre contra el naixent Estat d’Israel “en defensa” dels palestins. També llavors, 750.000 palestins van ser expulsats per l’incipient exèrcit israelià d’una part dels pobles on havien viscut sota el domini otomà i el mandat britànic de Palestina, en un procés que els àrabs denominen Nakba (“Catàstrofe” o “Desastre”). Molts d’aquells refugiats palestins es van establir a Cisjordània i Gaza, territoris que, després de ser administrats durant prop de 20 anys per Jordània i Egipte d’acord amb el pla de partició de l’ONU en dos estats -mai respectat per cap de les dues parts-, van ser ocupats per Israel el 1967 en la Guerra dels Sis Dies. De nou, com a conseqüència de l’atac combinat dels exèrcits d’Egipte, Síria, Jordània i l’Irak, la resposta dels israelians va produir un nou èxode palestí, conegut com la Naksa (“Revés”) que va desplaçar entre 280.000 i 325.000 palestins, uns 145.000 dels quals ja refugiats de la guerra del 1948.

I no soc neutral, en fi, davant el fet que els palestins de Iàsser Arafat, en el moment àlgid de les molt prometedores converses de pau dels anys 90 i fins a la primera Intifada, el 2.000, no van acceptar els dos estats perquè suposava reconèixer Israel i la divisió en dues parts de la Palestina britànica. I no soc neutral davant el fet que Israel mai ha acceptat el retorn dels palestins exiliats el 1948 i el 1967 i la recuperació de les seves cases i propietats. En aquestes coordenades, Yitzhak Rabin, el primer ministre que va avalar els acords de pau d'Oslo, va ser assassinat per un fanàtic ultrareligiós jueu el 1995. 

Però no accepto lliçons d’un bomber voluntari i tècnic especialista de control central a Bombers de la Generalitat -així s’indentifica a Twitter (ara X)- que, l’altre dia, davant una piulada meva en la qual li preguntava de quin genocidi parlava quan es referia als palestins, em va respondre: “Aquest és el problema que teniu. Només associeu la paraula genocidi a l’holocaust de la segona guerra mundial. I si (sic) va ser un genocidi! A l’igual que està fent l’estat d’israel amb el poble palestí des de fa dècades. Digues-li genocidi, matança o com vulguis. Fi de la conversa”. Hores després li vaig replicar, enutjat: “Cap intenció de continuar-la. M’ha quedat clar qui té el problema i qui teniu les solucions (finals)”.

Israelians i palestins no han estat capaços de donar-se un nou començament en forma d’un estat compartit o dos estats consorciats, sobre el mateix territori, amb fronteres mínimes; amb tot el porosos que han de ser els límits entre grups, nacions i persones obligades a respectar-se ni que sigui per raons pràctiques, utilitaristes, és a dir, pel mer criteri d’assolir el màxim bé o benestar possible per a la màxima quantitat de gent. Aquest sol ser el fonament de les societats més o menys viables -no dic que perfectes- o, si més no, disposades a gestionar els seus conflictes amb la línia vermella de la integritat de l’altre -allò que concretem en drets, començant pel dret a la vida digna- com a imperatiu categòric. Un amic em convida per whatsap a llegir un escrit seu sobre el conflicte: “A veure si hi estàs una mica d’acord, sionista meu”. I abans de fer-ho, li responc: “Jo vull un estat per als dos o dos estats, però sense àrabs “sionistes” impossible”. Ara afegiré aquí: “I sense jueus “palestins” tampoc”. (“80% d’acord amb el teu article”, li he contestat finalment després de llegir-lo)

Falten bombers i sobren piròmans en aquests temps de mort i destrucció a distància twittera (ara x-era) i consciències tranquil·les en el presumpte sofà correcte de la història

El 2001, quan l’atac d'Osama Bin Laden a les Torres Bessones i el Pentàgon que va canviar les nostres vides per sempre, els heroics bombers de Nova York es van convertitr en una mite. Enmig de tota aquella runa espantosa, i de tots els dubtes i les inevitables preguntes que ens assaltaven i potser mai aclarirem, hi havia algú per salvar, o consolar les víctimes -2.977 persones van perdre la vida als atemptats gihadistes de l’11-S-. Em pregunto per què ara, davant l’escalada bèl·lica al nostre Israel, a la nostra Palestina, territoris veïns del mar que compartim des d’Algesires fins a Istanbul, no veig els bombers per enlloc. On són els països àrabs i els “amics” dels palestins demanant a Hamàs que alliberi els ostatges israelians, que entreguin els cossos dels assassinats a les seves famílies? On són els països occidentals i els “amics” dels jueus reclamant-los que protegeixin les masses de civils palestins innocents del seu foc contra els terroristes? Falten bombers i sobren piròmans en aquests temps de mort i destrucció a distància twittera (ara x-era) i consciències tranquil·les en el presumpte sofà correcte de la història.