Per saber què passarà l’1 d’octubre cal fer l’exercici de mirar l’endemà, el dia 2. No és fàcil de compondre el mapa. Gens. Però, enmig de la boira, ja és possible de traçar-ne algunes línies, de colorejar algun trosset de territori, alguna vall, potser una muntanya... En què s’assemblen Mariano Rajoy i Gerardo Pisarello? En que, encara que sembli mentida, tots dos donen per fracassat el referèndum de l’1 d’octubre. No és un acudit. És un fet empíric que revela una sorprenent coincidència d’estratègies entre el líder del PP i el més endreçat funcionari del colauisme, possiblement perquè són conscients que l’1-0, si al final triomfés, els reserva un destí polític semblant. L’unionisme d’Estat i l’unionisme colauista tenen força més coses a perdre amb el referèndum que l’independentisme sensat. Fins i tot en el cas que no pugui celebrar-se si finalment la Guàrdia Civil troba les urnes i les paperetes. (¡Vamossss!, vociferen Albiol i Arrimadas com si fossin en una final de la Roja)
Hi ha un aire de família, entre Rajoy i Pisarello. Les màscares roden sobre coberta quan la tempesta castiga la nau, quan s’acosta la gran onada. El president espanyol sempre ha dit que el referèndum no es farà, però ara ho diu d’una manera molt poc Rajoy: com si li anés la vida. “Sé lo que se espera de mi. Haré todo lo que sea necesario, sin renunciar a nada, para evitar el referéndum”. A Rajoy li va la cadira. I alguna cosa més. Si l’1-O surten les urnes, i hi torna a haver cues per votar com el 9-N, la situació podria ser insostenible per a l’inquilí de la Moncloa. Potser també per al de la Zarzuela. La crisi constitucional, d’Estat o com voleu dir-li, ara localitzada a Catalunya, podria ampliar-se el 2 al cor del sistema i precipitar el final del règim del 78 a Espanya. Per això, els més llestos d’una i altra banda, lluny d’escandalitzar-se per la brega de dimecres i dijous al Parlament (de veritat algú s’esperava una altra cosa que el que es va veure a aquestes alçades?) han posat l’accent en què, ara sí, amb l’aprovació de les lleis del Referèndum i Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República el pacte de la transició espanyola és mort. Observeu els moviments de Soraya Sáenz de Santamaría -¿algú dubta que la vice penjaria la llufa del fracàs a l’esquena del gallec?-; d’Albert Rivera -que sempre que pot recorda a Rajoy que també ho va dir abans del 9-N, que les urnes no sortirien-; i, fins i tot, de Pedro Sánchez, provant de rescatar la tercera via en format comissió del Congrés sobre la qüestió territorial -¿de veritat aquest home creu que el problema plantejat es resol així?-.
La crisi constitucional, ara localitzada a Catalunya, podria taslladar-se el 2 d'octubre al cor del sistema i precipitar el final del règim del 78 a Espanya
Pisarello, mà dreta d’Ada Colau, encara no ha aclarit si l’ajuntament de Barcelona cedirà locals per a la votació, a diferència d’altres 600 municipis del país que ja han respost positivament la petició del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. Barcelona: el cap i casal del país, la ciutat que aquest dilluns farà 303 anys va caure després d’un setge ferotge de les tropes borbòniques francoespanyoles sense el qual no s’explica que, en ple segle XXI, el Govern de Madrid encara enviï guàrdies civils a impremtes i redaccions per buscar paperetes de votació. Sense Barcelona res no és possible. Amb Barcelona, res no és impossible. Pisarello, i Colau, i Pablo Iglesias en són conscients, tant com Rajoy. Si Barcelona no se suma a l’1-O -com ja proclamen les portades de l’unionisme imprès-, l’independentisme haurà de lliurar dues batalles alhora: contra els fiscals i la Guàrdia Civil, i contra el cinisme de l’esquerra colauista.
Si Barcelona no se suma a l’1-O l’independentisme haurà de lliurar dues batalles alhora: contra els fiscals i la Guàrdia Civil, i contra el cinisme de l’esquerra colauista
El càlcul és simple. No m’agrada la metàfora, però després d’assolir -per la mínima- la condició de “nou PSC”, en guanyar l’alcaldia i ser la primera força a les generals, el següent repte per als comuns de Colau és esdevenir el partit “del dia després”. Per això, Pisarello ja té perfectament construïda la gran coartada: “El 2-O haurem de continuar treballant per un referèndum amb plenes garanties”. Se'n recorden d'aquells cartellets? "Hoy no se fía, mañana, sí". Els colauistes només s’hi sumaran, en l’últim minut, si veuen que Rajoy és incapaç d’aturar l'onada democràtica. Però com més se n’allunyin més difícil ho tindran per sobreviure políticament. Sin Catalunya no se puede, Pablo. Albano-Dante ho ha vist clar com l’aigua clara.
Revolució dels clavells, Portugal, 1974.
[Altressí: Impressionant la imatge dels clavells deixats als peus dels guàrdies civils, a tocar de les bótes, per la gent concentrada davant la redacció d’El Vallenc en protesta pel patètic escorcoll. Portugal 1974, flors a la boca dels fusells... És una imatge que ho torna a dir tot pel que fa a la naturalesa del moviment independentista català per molt que s'entestin a desfigurar-lo com un nou populisme violent i neofeixista. I que li recorda a l'esquerra cínica en quines latituds som. “Passi-ho bé i moltes gràcies”. Així els va acomiadar la gent a Valls als guàrdies. Bona Diada, Mariano.]