No és pas que m’hagin agradat, ni defensi, les imatges de la festa multitudinària a Palafrugell d’aquesta Setmana Santa, ni cap de les altres imatges —o notícies sense imatges— de trobades de tot tipus i manera saltant-se les normes restrictives imposades a causa de la Covid-19, però les entenc. No em sembla que siguin només  un trencament de la norma, una transgressió, una provocació a les autoritats, o una resposta a l’aparença de desconcert i arbitrarietat de les normes imposades. Em sembla que són —o si més no tenen— un component central de necessitat de contacte, de proximitat, de pertinença al grup, de convivència en el sentit més simple de la paraula.

Aquestes trobades són —o si més no tenen— un component central de necessitat de contacte, de proximitat, de pertinença al grup, de convivència

Som éssers socials i a més estem educats per a ser-ho, si més no fins ara; no sé pas què és el que passarà amb les generacions que ens succeiran, i d’alguna manera no vull ni pensar-ho si seguim per aquest camí.  La solitud és un dels problemes més grossos en la nostra societat. Ja estava clarament identificat abans de la pandèmia i ara ja és per a mi —a l’espera del que dirà l’epidemiologia—,  si no primera causa de mort, una de les més importants en el rànquing de mortalitat; i pujant. Clar que no serà fàcil d’identificar com a tal —no perquè hi hagi impediments tècnics i/o científics—, sinó perquè segurament no constarà com a motiu per poc que puguin evitar-ho les autoritats sanitàries i /o polítiques. I no estic pensant només en el que va passar al començament de l’epidèmia amb la gent gran dels geriàtrics de Catalunya i Espanya —de la resta del món no ho sé i és una pregunta que tinc per contestar—, vaig més enllà.  

Necessitem el grup, no només per a sobreviure sinó per a viure. Relacionar-nos amb els altres és de vital importància, no ja per l’economia, sinó per el que som cadascun o una de nosaltres. Viure sol és una cosa, estar sol és una altra molt diferent. Es pot estar sol estant amb gent i alhora sentir-se acompanyat sense ningú al voltant, però la qüestió és que la interacció social té un paper fonamental a la nostra vida. I fer-la a través de pantalles, tot i que abans que res és un guany, ni de bon tros és el mateix.

Certament estar mal acompanyats i acompanyades no és motiu ni de salut ni de vida i la nostra societat està organitzada de base amb relacions estructurals imposades, que poden ser un gran problema. La pandèmia també les ha donat rellevància, a moltes més de les oficialment identificades.  

ens haurem de replantejar com a societat, no només com hem de lluitar per erradicar —merament controlar— el virus, sinó com hi hem de conviure.

Parlem, però, de les relacions no imposades, les volgudes, les desitjades que tenen també un efecte directe en la nostra salut física, no només en la mental, i ja sabem com de curts anem darrerament tant d’una com de l’altra. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que sense una bona contextualització mai ens mostren, de primeres, la magnitud del problema. Quan tot havia de ser un moment semblava que tenien sentit cert tipus de restriccions, però anant per llarg com va —a banda de com de llarg ha estat ja—, ens haurem de replantejar com a societat, no només com hem de lluitar per erradicar —merament controlar— el virus, sinó com hi hem de conviure.

Hem acabat d’un dia per l’altre amb el model social amb el que organitzàvem la nostra vida i no tenim, de moment, cap altre: com volem que a ningú li agafin ganes de sortir de festa amb les amigues i amics o, senzillament, amb desconegudes i desconeguts?

Els mesos d’hivern encara sembla que porten afegida tota una part de reclusió, però amb el bon temps i aquest canvi d’horari que no ens beneficia, —de fet, ara menys que mai—, com esperen que la gent es mantingui en la seva bombolla? Jo no ho veig clar, espero que qui hi hagi de pensar ho hagi fet seriosament, o ho estigui fent; i que s’expliqui molt i molt bé.

M’ha donat esperança per tornar a la rutina després de les vacances el fet que com a mínim s’estiguin replantejant ―aquí a Catalunya i en alguna altra comunitat― la directriu del govern espanyol de portar mascareta a la platja. No només estem bojos, sinó que no semblem massa espavilats per molts títols –dels de debò-, que tinguem. Ara bé, també em demano, quina diferència hi ha entre la platja i el carrer?