Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, ha dit que a l’agost hi haurà 33 milions de persones vacunades a Espanya, després de desgranar tot un reguitzell d’èxits que segons ell són rècords, un rere l’altre, que s’han produït a l’Estat en el tema de la vacunació, i no sé si des del començament del coronavirus en general. Ho ha fet al fòrum econòmic Wake Up, Spain organitzat pel diari, sorprèn el títol, El Español. Per als i les despistades, es refereix a rècords de medalla, a rècords positius; per tant, en cap cas compta morts. Si més no, no m’ho ha semblat.

M’he quedat una mica perplexa en llegir-ho, perquè de cap de les maneres tinc la sensació que aquest tema, el de la vacunació, estigui fluint, per fer servir una expressió del segle XXI. Dir que la darrera setmana s’han posat mig milió de vacunes diàries realment impressiona, però no puc deixar de banda totes les notícies que apareixen als mitjans i que, per dir-ho suaument, enterboleixen, encara que sigui una mica, el procés de vacunació. No em refereixo als problemes de salut associats de moment a la vacuna d’AstraZeneca, sinó als de manca de distribució i als de la redistribució interessada a segons quins cossos i casos particulars. I en general, que en cap cas el ritme de vacunació ha estat el pronosticat.

Certament, tothom que s’ha posat la vacuna està molt content, encara que només sigui perquè tenen la sensació d’haver arribat al final del procés, si més no aquells amb els que jo he parlat i no han tingut efectes secundaris remarcables. Però d’aquí a vendre el tema des del triomfalisme, em sembla que hi ha molt de tros o, en tot cas, hi va un tros important.

Tard o d’hora, es vacunarà el 70% de la població espanyola, però queda per veure fins a quin punt aquesta vacunació haurà doblegat no el virus sinó la necessitat d’assistència hospitalària de la població, que és amb el que es mesuren, realment, les onades

No és que no vulgui que no surti bé, ans al contrari, però estic massa farta de les proclames electoralistes per esgarrapar vots. I estic en la mateixa mesura —moltes vegades és la mateixa cosa— fins més amunt del monyo de les mentides que els i les polítiques deixen anar en campanya o fora d’ella. De fet, en aquest sentit, ja sempre sembla campanya. No només perquè no sigui ètic, sinó perquè sempre em queda el dubte de si ells i elles mateixes se les acaben creient i, per tant, no fan res que de debò calgui o es necessiti per solucionar els problemes.

No em quadren les xifres des de fa molt de temps, i potser és que no les tinc totes o les he mirat malament, però no quadren des que va començar la pandèmia. I ara no estic pensant o parlant sobre si les de Madrid són veritat o mentida. Però, especialment, no em quadren les xifres si es fan servir, com Pedro Sánchez, per fer triples salts mortals: de debò el bon ritme de vacunació assegurarà la recuperació econòmica?

A mi em sembla que no, i una altra vegada em vull equivocar. No per res, perquè tard o d’hora, em sembla que més tard que el que assegura Sánchez, es vacunarà el 70% de la població espanyola, però queda per veure fins a quin punt aquesta vacunació haurà doblegat no el virus sinó la necessitat d’assistència hospitalària de la població, que és amb el que es mesuren, realment, les onades; i, per tant, també la gravetat de la situació i les mesures restrictives de contacte i mobilitat adoptades. I alhora, si fos així, què assegura que l’economia es reactivarà i a més per a qui i en quin sentit ho farà? A dia que passa, menys en queden. Aquesta anàlisi és la que deu un president a la seva ciutadania, no les bajanades sense fonament a les quals ens tenen acostumats.

Com el discurs que acaba de fer, talment una construcció de castell de cartes, sobre la qual s’aguanten les 212 mesures adoptades, de fet, previstes i ja veurem si realitzables i realitzades, del pla del govern per tornar a aixecar el país. Hola de nou, Mister Marshall.