Segons Ortega Smith, el dirigent de Vox, entre molts elements de descrèdit de l’euskera hi ha el fet que aquesta llengua “utilitza paraules inventades”. No ha estat l’única perla que ha deixat anar en la campanya de les eleccions del País Basc, però aquesta és especialment significativa del nivell del personatge.
Una afirmació com aquesta és el tipus de resposta —tot i que jo no pregunto per l’euskera— que fa suspendre els meus exàmens, perquè denota no haver entès res de com és el món i com funciona i, des de la meva perspectiva, això no és compatible amb un títol universitari; sigui aquest de la branca de coneixement que sigui. I que a més porta molts problemes, amb el o l’alumna en qüestió —en la revisió de l’examen, però amb efectes molt més enllà—, perquè és fàcil entrar en un bucle d’incomprensió mútua del qual resulta molt difícil sortir-ne amb èxit.
Em moro de ganes de demanar a Ortega Smith quines paraules de l’euskera són inventades i quines no, i d’on surten les que no ho són
Ortega Smith ha mostrat, dilatadament, que, per ell i pels membres del seu partit —i molts i moltes d’altres—, hi ha una única realitat que és la de debò, és a dir, que no és fictícia, que no és falsa, que no és fingida o imaginada; que és la veritat única possible en majúscules. Aquesta veritat és una idea reduïda i reduccionista d’Espanya que ha anat desgranant en cada una de les intervencions que li conec, però, en aquest cas, s’ha superat a ell mateix. En aquesta particular realitat seva, l’única llengua possible és l’espanyol, deixant de banda el que diu la mateixa Constitució espanyola sobre la cooficialitat de les altres llengües que es parlen a l’Estat, i que ell obvia i a més combat en un contrasentit encara per explicar. A banda del que té de pueril, i també de perillós, pensar que la gent parla una altra llengua diferent de la teva per fotre’t, per anar a la contra, per fer la punyeta, per complicar les coses, per dir coses lletges de tu...
Em moro de ganes de demanar a Ortega Smith quines paraules de l’euskera són inventades i quines no, i d’on surten les que no ho són. No em preocupen les primeres, m’inquieten les segones. I no només de l’euskera, de qualsevol llengua que existeixi al món, també el sacrosant espanyol. Aquest és el tema central del meu interès: quines són les paraules no inventades i si no són inventades, què són.
Si em poso en el seu imaginari, i no sé si puc, el més fàcil és pensar que siguin paraules de Déu que no pas que algú les hagi trobat als arbres; que en tot cas també serien paraules de Déu. No ho sé... i suposo alhora que el que fa Déu tampoc és un invent. I alhora, això vol dir que Déu parla castellà i no pas cap altra llengua, perquè ja hi seríem pel tros en cas de no ser la paraula original i haver de dependre d’una traducció. Ens ho mirem com ens ho mirem, entrem en un galimaties que no tinc capacitat de seguir ni de discernir, però que m’agradaria entendre en tot el seu abast, perquè de la cosmovisió que té aquest senyor i el seu partit en comencen a dependre polítiques concretes que afectaran les nostres vides. Si el discurs ja és perillós en ell mateix, encara que només sigui per ignorant, molt més ho és, o ho serà, l’acció o accions que se’n puguin derivar.