Soc nascuda l’any 1965, és a dir, del baby boom, ara conegudes i coneguts com a boomers, i estic fins als nassos de tota aquesta esquerra espanyola i espanyolista —encara que dissimuli, quan li convé, aquesta segona adscripció—, que no deixa ni deixarà mai que aixequem el cap. No hi ha dret que cada vegada que són al poder ens robin l’oportunitat d’avançar en escurçar desigualtats, pobresa i polarització social.

Em va començar l’emprenyament —certament, no és pas nou— a partir del “mal dia” del ministre d’Inclusió —per a més inri— i Seguretat Social; així el va anomenar el mateix Escrivà l’endemà. Tot i que, de fet, ell no va tenir-ne cap, de mal dia, sinó que senzillament va deixar anar allò que li barrina pel cap: és a dir, res de bo per a nosaltres. O el que és el mateix, qualsevol cosa que foti la classe treballadora espanyola, en la qual encara m’hi he de comptar, i que no perjudiqui en cap cas els rics i poderosos i tot quisqui que té seient a la cort espanyola.

De la solidaritat a l’espanyola n'estic fins als nassos i que no es respectin els meus drets fonamentals en nom de la solidaritat encara més. Però que a sobre me’ls neguin perquè resulta que som massa...

Escrivà va dir que els nascuts entre l’any seixanta i el 1975 hauríem de treballar més, és a dir, dos anys més per poder-nos jubilar, o cobrar menys de pensió —ja veurem si no les dues coses—, perquè com que som d’una generació molt nombrosa no es podrà pagar la nostra pensió. En el mateix discurset hi va intercalar la paraula solidaritat, que sempre queda bé per espantar els incauts o les incautes que no vulguin quedar malament, és a dir, d’insolidaris, gorges o qualsevol altra malvestat catòlica amb què acollonir-nos moralment i anul·lar la nostra capacitat de raonament. No vull pensar-ho, però també se sentia dir que les i els avis eren una càrrega i molts ja no hi són; a veure què passarà amb nosaltres.

De la solidaritat a l’espanyola n'estic fins als nassos i que no es respectin els meus drets fonamentals en nom de la solidaritat encara més. Però que a sobre me’ls neguin perquè resulta que som massa —cosa que és el mateix que dir que sobro—, si no fóssim a Espanya, seria una qüestió de dimissió fulminant i de jutjat de guàrdia. En aquest estat, però, val més anar amb compte i no passar pel jutjat en cas de pertànyer a qualsevol col·lectiu discriminat; l’última gran resolució, la de la pancarta de Vox en referència als MENA, ho ha tornat a deixar ben clar.

Ahir una altra, no sé si més grossa, en tot cas en la mateixa línia, ara no des del PSOE sinó des d’Unidas Podemos, però en tot cas del mateix govern. La viceministra tercera Yolanda Díaz ha assegurat que la reforma laboral que preparen és tan marxista “como la que recomienda el Papa, Biden o la Comisión Europea”. No sé què és la reforma, a banda de molt participativa per la col·laboració dels agents socials, cosa que sembla que ho arregla tot. Però, sigui el que sigui la seva reforma, no crec el més adient defensar-se de les acusacions assegurant que, en tot cas, marxista no és. Però què és això? Em passo la vida reivindicant Marx quan no em tocaria per moltes raons, diferents segurament de la primera que us ve al cap i, en canvi, no puc deixar de fer-ho. Deu ser que realment ser del 65 m’ha marcat en un sentit també diferent del que m’atribueixen i per això siguem una generació incòmoda de moltes maneres; no només per nombre, també per pensament i posicionament crític.