Mireu, no anem pas bé, però anem molt millor del que pot semblar a cop d’ull. Més encara si llegim tot el que s’ha escrit i s’ha dit sobre l’11 de setembre d’enguany. Dissabte no era un bon dia per a mi, no tenia ànim ni ganes d’anar enlloc, però, evidentment, vaig anar a la manifestació. I, dit de passada, vaig tornar a casa millor que no pas en vaig sortir. Em va fer molt contenta veure que encara hi som; dempeus, davant de tothom que no vol ni saber que hi som i especialment vol que desapareguem. Sigui figuradament o de veritat.
A banda de les circumstàncies personals, dissabte era difícil sortir perquè hi ha molts elements en contra de la reunió al carrer de gent, sigui pel motiu que sigui, a partir de tota la doctrina covid-19 que ens han inoculat. I, sens dubte, hi havia molts elements més en contra per al tema que ens ocupa. La independència de Catalunya sembla ja que no estigui de moda, ni entre els mateixos polítics independentistes o suposadament independentistes. En tot cas, de paraula sí, en el cas d’alguns i algunes; però cada vegada més només en els seus termes. Deixaré per a un altre dia el tema de la famosa taula, que de tan ben parada no ha servit encara per a res més que per a una cosa molt útil: deixar passar el temps. Qui dia passa any empeny, que deia la meva iaia. No cal pensar gaire per saber a qui beneficia.
Ningú ens “farà” la independència si no som nosaltres qui la fem, i això vol dir començar per tenir clar que no la tindrem si nosaltres no hi som insistint a reclamar-la
En definitiva, la gent al carrer tornem a fer nosa. És tan vell com l’anar a peu: la ciutadania fa por si s’expressa amb llibertat. La ciutadania apoderada, és a dir, conscient de la força que té en una societat democràtica —que ho sigui i exerceixi com a tal—, no agrada als polítics perquè no la poden governar, si més no en la mesura que volen i com volen. És en aquest sentit, pel que fa al procés engegat per aconseguir la independència de Catalunya, que som al cap del carrer. Moltes persones que no han anat a aquesta manifestació s’han quedat a casa perquè estan farts i fartes de la classe política, però, de fet, el miratge era pensar que jugàvem junts i al mateix partit. Evidentment, necessitem la política i qui la representa per culminar la independència de Catalunya —a quins encara no ho sabem, cada vegada està menys clar—, però també hem de ser prou conscients que ho haurem de fer davant d’elles i ells.
Ningú ens “farà” la independència si no som nosaltres qui la fem, i això vol dir començar per tenir clar que no la tindrem si nosaltres —tothom a ser possible, o com més gent millor— no hi som insistint a reclamar-la. Deixant clar que no desistim, no deixa de ser aquest un joc de desgast. Qui no aguanta, qui no persisteix, qui no s’implica segur que no guanya. N’hem de parlar encara molt més i cal pensar com fer-ho; però, per acabar, només una cosa: Tardà, si la solució te l’hem de donar els que no fem política de manera institucional, els que tenim el carrer per reclamar, digue'm, què feu vosaltres? Quin paper us reserveu en aquest procés? En tot cas, si no hi veus sortida, i no heu de fer res, aparteu-vos o, si més no, expliqueu, clarament, on aneu. Perdona, però “algú ho havia de dir”.