Una notícia de fa pocs dies a El Mundo començava amb un “els sondejos diuen que d’aquí a uns mesos el país ja no serà majoritàriament creient”. Amb “país” es referien a Espanya. Per entendre que la religiositat no és una pràctica en auge ni de moda no cal llegir gaires coses. Per adonar-se’n només cal estar envoltat de gent. Malgrat tot, considero agosarat parlar d’un país que “ja no serà creient”, sobretot si és Espanya, oimés en les circumstàncies actuals. Que a la pràctica religiosa, sobretot a Catalunya, en siguem menys que mai, no és per falta de fe. O no del tot. Si fixem la mirada en les generacions més joves —en la meva, per exemple— no tothom té una resposta taxativa i sense plecs quan preguntes si creuen en alguna cosa més. En aquest punt de l’article és quan sol aparèixer la referència als horòscops i es fa servir per explicar que hi ha qui omple l’absència de Déu amb una creença que no exigeix deures. Fins i tot aquí penso que és injust entendre l’agnosticisme distret i la pseudociència com dues coses que encaixen. No sé fins a quin punt un buit i un tot com aquests es complementen si abans no hi ha hagut consciència del buit i, per tant, no hi ha hagut consciència de la necessitat d’omplir-lo, sobretot entenent la vida interior com un espai on guanyar llum sobre la noció que cadascú té d’ell mateix.

Hi ha una diferència entre qui nega de manera militant l’existència d’un Déu i qui posa els seus esforços en tot allò que li engreixa la vida espiritual sense reconèixer el govern absolut de Déu

Deia fa uns mesos Michael Hanby a The Lamp: “Malgrat (...) l'omnipresència de la bellesa, la ineludibilitat del sentit i la incorregible tendència a la bondat que persisteix en nosaltres mateixos, d’alguna manera cal un esforç intel·lectual enorme per no veure el món com un mecanisme fred, indiferent, i a nosaltres mateixos com una mena de fantasma enganxat a un cos mecànic i mal·leable”. Aquest esforç del que parla Hanby és el gris on naveguen aquells que molta gent del meu equip anomenaria “descreguts”. Però no ho són. Em sembla que hi ha una diferència entre el negacionista militant de l’existència d’un Déu i qui posa els seus esforços en tot allò que li engreixa la vida espiritual sense reconèixer el govern absolut de Déu. Qui fa aquest esforç per no veure el món com el “mecanisme fred” que explica Handby sempre fa un exercici de fe, que és un exercici de confiança. Qui escull confiar malgrat el mal ho fa perquè, sovint, l’alternativa és més incòmoda. A mi m’és difícil no veure-ho com una mostra més de l’existència de Déu, perquè en el fons aquest “esforç intel·lectual” és l’única manera de viure bé. Perquè estem fets així i perquè l’esperança, que és l’únic que de veritat fereix el dolor, és un record del lloc d’on venim.

Quan els creients ens relacionem amb el món sovint ho fem des de la frustració que ens provoca tenir respostes per a totes les preguntes que els no-creients es passen tota la vida perseguint

Últimament l’algorisme d’Instagram m’ensenya reels de noies que fan journaling, el que a casa meva se n’ha dit tota la vida escriure un diari. La meva companya de pis, de fet, em va confessar que ella escriu cada dia. Per una persona catòlica practicant és complicat no veure-hi set de pregària, però fins i tot una persona que no és creient pot endevinar-hi la necessitat de mirar endins. Quan els creients ens relacionem amb el món —un món on avui, si ets català, Déu ja no és el centre de gaires coses— sovint ho fem des de la frustració que ens provoca tenir respostes per a totes les preguntes que els no-creients es passen tota la vida perseguint. De la frustració a la confrontació hi ha una passa molt curta i, com més curta és, més llarga es fa la distància entre qui té set i l’aigua que nosaltres li voldríem oferir.

Sembla que, del que és estrictament religiós, i malgrat negar obertament l’existència de Déu, tothom n’agafa allò que bonament pot i vol —perquè li manca

Des d’una mirada creient sovint sembla que hi ha qui en té prou reconeixent una necessitat espiritual, un buit, per omplir-lo. Sense buscar res més i només dient que no és només de carn que estem fets. Sembla que del que és estrictament religiós, i malgrat negar obertament l’existència de Déu, tothom n’agafa allò que bonament pot i vol –perquè li manca– sense deixar-se guiar per la curiositat o deixant-se impedir pels prejudicis i veure què hi ha al final. Ross Douthat escrivia a The New York Times que “si tens una ment oberta espiritualment i ets més agnòstic que ateu, i de tant en tant penses ‘estaria bé si alguna cosa d’aquestes fos veritat’, i després actues com si ho fos, em sembla que estàs iniciant una cerca sincera de Déu”. Però Douthat és americà i començar-se a posar Déu a la boca als EUA no té les mateixes connotacions que aquí. Allà és conversa d’ascensor, aquí és gairebé tabú. Entre poc i massa, potser. A Catalunya i a Espanya, la gent cada vegada creu menys en un Déu del que no parla, i no parla de Déu perquè cada vegada hi creu menys. Malgrat tot, les necessitats de l’home i de la seva ànima no canvien amb el món, així que el món fa el que pot per oferir pal·liatius i per estalviar riscos innecessaris –la fe–. I si nosaltres, els creients, ens frustrem, no serem on hem de ser per capgirar res.