Una cosa és ampliar la base i l'altra és anar-la perdent, de tant com t'allunyes del nucli. Si claves la punta del compàs al bell mig de la circumferència i, amb l'excusa de dibuixar una redona més gran, obres l'arc de manera massa forçada, lo braç es trenca i la línia dixa de ser un cercle per a convertir-se en una recta avorrida i difusa. Un encefalograma pla, que és en lo que s'ha convertit la política catalana. Aquella que al Parlament hi té, suposadament, majoria independentista. Si més no, això és lo que la gent vam votar.

Tant que se'n van omplir la boca, los polítics, del concepte mandat democràtic quan parlàvem de l'1 octubre i de fer-lo efectiu, i tan poc cas que li fan a l'actual mandat nascut de les urnes de les darreres autonòmiques catalanes i que deia que s'havia d'avançar en aquell mateix sentit. Lo paradigma d'este retrocés sobiranista —dels partits més que de la gent, que la gent hi és, que natros hi som, desenganyats però al peu del canó— és lo nomenament de la politòloga Astrid Barrio com a assessora del Govern en l'anomenat acord de claredat, que serà moltes coses però clar, no gaire.

Sovint i desencertadament es fan servir les paraules constitucionalista o unionista com a antònims d'independentista. Com si uns estiguessen fora de la llei i els altres, no. Així es creen bàndols de bons i dolents i no s'iguala la legítima reivindicació o pensament. L'adjectiu més apropiat, si es vol buscar un oposat, seria espanyolista. I Astrid Barrio, ho és. Una persona que ha estat capaç de dir que el referèndum del 2017 era violent perquè no respectava la majoria ni la legalitat.

Una dona que a les xarxes socials i a les tertúlies —en algunes hi he coincidit— sempre ha fet gala de la seua animadversió cap a tot allò que signifique l'alliberament nacional, arribant a negar l'existència de presos polítics i exiliats, sovint amb condescendència i cinisme. Triar-la com a persona de confiança del consell acadèmic de l'esmentat acord és tota una declaració d'intencions, alhora que ratlla l'insult als anys de lluita per la República Catalana.

S'ha passat del consell assessor de 2019, amb Lluís Llach, a l'acord de claredat de 2023, amb Astrid Barrio

A finals de desembre de l'any passat a El Periódico —on hi escriu regularment— va publicar un article titulat 'Tornar al referèndum o aclarir-se'. Allí aposta per "incorporar una via espanyola cap a la claredat". Podria ser casualitat l'ús de la mateixa paraula —claredat— que ara l'ha fitxada per a suposadament posar llum a la foscor (per no parlar del concepte via espanyola). Més aviat és com posar un piròman a controlar un incendi. O potser sí que és una de les bomberes que alguns han triat per a apagar el foc de la lluita independentista.

Durant lo mandat del president Torra, es va crear el Consell Assessor per al Debat Constituent. Un ens que, amb major o menor encert, va obrir un procés participatiu transversal, inclusiu i plural per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya. Ara, amb lo president Aragonès, naix este acord de claredat que sembla una imitació dolenta d'aquella primera iniciativa però molt menys ambiciosa i amb menys determinació. Lo consell de 2019 estava encapçalat per Lluís Llach. A l'acord de claredat de 2023 hi ha Astrid Barrio.

Des de la ridícula insistència en la taula de diàleg (que no té taula, ni és un diàleg) fins a l'acord de claredat (que clarament no va a favor de la independència) lo que sembla que interessa a l'actual govern és més aviat remenar la perdiu, almenys això és lo que se'n desprén de com actua pel que fa al procés d'independència. Més aviat pareix tot una estratègia de desmobilització i d'embolicar la troca i no pas d'aclarir res. O potser sí. Aclarir postures, cosa que sempre va bé.