Amb tot això dels pregons de BCN s'ha encetat la segona part de l'apassionant debat que ja va començar amb allò de les estàtues franquistes al Born. Ho titularem, i per sintetitzar-ho: “L'independentisme és burgès i l’antifranquisme és d'esquerres”.

Sí, perquè aquesta és l'essència argumental de la cosa i del que es tracta és, a partir d'aquí, d'imposar un relat. I això només ho pots aconseguir quan arribes a la simplicitat de contraposar blanc contra negre i adjudicar-te el color que més et convé pels teus interessos.

Però, com que som un país que fa anys dóna voltes al mateix, la resposta a aquesta polèmica interessada en forma de reflexió ja existeix. Si li sembla, fem memòria:  

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

Aquesta arenga és de l'octubre del 1919 i va dir-la el Noi del Sucre (de tot menys burgès) a l'Ateneu de Madrid. Sí, és cert que faltaven encara tots els fets dels anys 30, l'aixecament franquista i la immigració dels anys 60, però és la prova que el debat no és nou i ja està fet.

I si canvia la Lliga Regionalista per la CiU dels anys 80 i 90, sembla un discurs fet la setmana passada en un d'aquests “esmorzars informatius” on de vegades el suc de taronja és natural i tot. Però amb una diferència: aquella CiU ja no existeix i la base social que la sostenia va fer fa quatre anys, i de la mà d’Artur Mas, el pas del catalanisme del peix al cove i la puta i la ramoneta, a l'independentisme. Per això en Duran i Lleida va haver de marxar a casa, perquè el seu espai ja no existeix. Està difunt i el seu cadàver s'ha desintegrat (el del duranisme, no Duran com a persona humana).

Simplificar el debat contraposant una perifèria xarnega i fraternal amb uns barris alts catalanistes és un clixé que funciona des de la simplicitat, però no vol dir que sigui cert. La perifèria és xarnega perquè Catalunya ho és. I tots som perifèria. I als barris alts, durant anys no s'ha parlat català sinó castellà franquista. I l'anàlisi del vot a segons quins partits em remeto per demostrar que hi havia de tot menys catalanisme. Bé, i de sobiranisme ni en parlem.

I li diré més, miri quins barris van fer alcalde de Badalona Xavier García Albiol i comprant-li quin discurs. I després miri quins partits comunistes i socialistes es votaven majoritàriament en aquests barris als anys 80 i 90. I, oi que seria injust i forassenyat afirmar que “la perifèria” antifranquista ara és lepenista?

Doncs compte quins discursos fem... 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat