La plataforma Portes Obertes del Catalanisme va publicar el desembre del 2018 un compendi d’articles, escrits durant la segona meitat de l’any passat i aplegats sota el títol Catalanisme: 80 mirades (i +), sobre el paper que ha de tenir el catalanisme avui en dia. El llibre, que el compilador presenta com una iniciativa "de caràcter coral", ofereix, efectivament, una certa pluralitat de veus polítiques —la major part encabides en l’espai que s’autodefineix com “tercera via”— alhora acompanyades d’algunes opinions dissonants, tant per la banda sobiranista com per la banda de partidaris d’acceptar l’statu quo definit per la sentència del Tribunal Constitucional.

Llevat d’algunes (molt poques) veus que voregen l’exabrupte i acusen l’independentisme d’antieuropeista (intentant penjar-li de manera maldestre la llufa de populista), alhora que qualifiquen els darrers presidents de la Generalitat de supremacistes (senyal evident que no han volgut llegir el que han escrit) i assenyalen els mitjans de comunicació públics i l’escola catalana com a caus d’indoctrinació (demostren un cop més que no han parat atenció a la demografia del sobiranisme), el llibre és estimulant. Ara bé, en el gruix d’aquesta obra coral (i en el “terceraviisme” en general) presenta quatre problemes importants i mal resolts: (1) la manca d’autocrítica; (2) l’apropiació del concepte de catalanisme; (3) la mitificació del catalanisme contemporani com a instrument de modernització d’Espanya, i (4) una interpretació equivocada de la globalització. Considero els dos primers problemes avui i discuteixo els altres dos en un futur article.

1. Autocrítica. Amb comptadíssimes excepcions, sembla que els articulistes atribueixen les arrels de la crisi política actual (segons ells, hecatòmbica) a emocions populars incontrolades agitades per elits electoralistes o, fins i tot, en alguns casos, a la lenta destil·lació, verinosa, del nacionalisme pujolista. Per contra, la gestió del procés estatutari del 2003-06, la destrucció del sistema de garanties constitucionals a mans del Tribunal Constitucional i, en definitiva, les febleses inherents de l’estructura de la constitució no hi apareixen.

Aquesta absència té un efecte important: silencia totes les responsabilitats polítiques, reals, sovint directes, que van tenir els partidaris actuals de la tercera via en la gestació de la crisi política actual. La major part dels terceraviistes van participar activament en (o van defensar explícitament) la proposta d’un nou estatut d’autonomia ara fa uns quinze anys. Aquell projecte de reforma estatutària (que si fa no fa es correspon amb la tercera via) va tenir lloc, com és ben sabut, perquè el pacte constitucional del 78 no s’havia fet bé: no garantia les quotes d’autogovern que hom esperava i imaginava assolir durant la transició política. De fet, aquell pacte constitucional subòptim també el van dur a terme, sovint ocupant càrrecs polítiques i tribunes mediàtiques molt centrals, una bona part dels qui escriuen a Catalanisme. 80 mirades (i+). Tota aquesta cadena d’esdeveniments van dur al desastre polític que culminà en la sentència del TC i que, mlauradament, cap d’ells el va saber (o poder) evitar.

Fins que els partidaris de la tercera via no acceptin com a pròpia aquesta realitat i el fracàs que implica, i fins que no reconeguin el problema de fons a què ens enfrontem (i que no s’arregla amb discursos voluntaristes), em temo que el seu discurs tindrà poca credibilitat (i poc recorregut pràctic). Antoni Castells, en un dels assaigs més penetrants del llibre, ho diu clarament: l’acord amb Espanya només serà acceptable en funció de les garanties que aquell tingui i, “per això, als “terceraviistes” de bona fe cal dir-los: si vols la tercera via, defensa la consulta” (p. 99). En altres paraules, el referèndum és una condició indispensable per garantir l’autogovern perquè, permetent a una minoria nacional una sortida en una situació de dominació, disciplina i civilitza la majoria (i minimitza la probabilitat de separació).

2. Catalanisme contra independentisme. La majoria dels assagistes s’entesten a contraposar catalanisme i independentisme. Tot i que aquesta discussió corre el perill de ser merament nominalista, cal insistir que la contraposició és errònia. L’independentisme és una variant del catalanisme. Si el catalanisme polític és un moviment dirigit a aconseguir el màxim autogovern possible (per permetre que la societat catalana assoleixi els objectius que es vulgui proposar), aleshores tant l’autonomisme (que és la variant de catalanisme polític que defensen la majoria dels articulistes) com l’independentisme (que és la variant que, a hores d’ara, prefereix la meitat aproximadament de la societat catalana) són catalanismes: perfectament legítims tots dos i capaços de conviure en el mercat electoral i de les idees, tot i que recolzats en càlculs estratègics diferents.

El catalanisme sempre ha estat “accidental”. Pel catalanista, el més important era i és aconseguir quotes de poder i, per tant, la qüestió era i és com fer-ho i fins a quin límit. El tipus d’estratègia de cada moment estava determinada per l’estructura d’oportunitats (o, per als més grans del llibre Catalanisme: 80 mirades (i+), les “condicions objectives”) en què operava: la cohesió interna d’Espanya (generalment, la força relativa de l’esquerra que normalment ha actuat per raons estrictament instrumentals, com ara l’aliat natural del catalanisme); el grau de desenvolupament econòmic, i l’entorn internacional. La feblesa (normalment momentània) de l’adversari permetia més autonomia. La seva fortalesa, evidentment, menys. Un món proteccionista obligava a sacrificar poder per mercat peninsular. Un món comercialment obert permetia imaginar un país més lliure i menys travat per l’estat espanyol. Un entorn internacional autoritari engabiava més els catalans. Un entorn democràtic pacificava i retallava la potència de les forces peninsulars més fosques.

Sense cap intenció de ser exhaustiu, aquesta variabilitat de factors peninsulars i extrapeninsulars explica bé les fluctuacions en l’encaix de Catalunya dins Espanya. Durant la primera part del segle dinou els catalans van creure, primer, que la pàtria cultural (Catalunya) i la nació política (una Espanya liberal) podien arribar a ser compatibles. Un cop liberals i conservadors espanyols va apostar per un model provincial i centralista, els catalans van abraçar el federalisme i el provincialisme (les estratègies de l’esquerra i la dreta catalanes respectivament). Des de la crisi de Cuba aproximadament, el catalanisme va optar per l’autonomisme i un programa polític de modernització. Sense cap dubte, aquesta aposta va tenir èxits, però la majoria han estat passatgers. Com havia pronosticat Gaziel, Espanya no triga gaire a recuperar-se de les crisis de feblesa que Catalunya ha explotat històricament per guanyar terreny polític. Si ara hi ha una certa relativa descentralització política és perquè el desenvolupament econòmic i la Unió Europea han reduït el dramatisme guerracivilista que ha caracteritzat la història d’Espanya de fa temps. I, si el sobiranisme ha crescut és, a banda de la pressió espanyola, com a resultat d’un entorn extern més amable i cosmopolita.

Per descomptat, les variables (peninsulars i extrapeninsulars) que expliquen els moviments col·lectius del catalanisme de cara a Espanya també serveixen per entendre bona part de les preferències individuals dels catalans en relació amb l’estat central. Els empresaris que exporten fora o els artistes que treballen en un circuit internacional poden defensar una relació lliure i bilateral sense problemes. Les empreses regulades, els despatxos d’advocats que gestionen la concessió de tota mena de permisos, els catedràtics que necessiten mantenir les xarxes acadèmiques adequades per poder “col·locar” els seus deixebles, els vocals d’empreses parapúbliques es decanten, naturalment, per una autonomia menor, fins i tot banal. Un estat central com l’espanyol imposa una estructura de dominació que anul·la, entre aquells que en depenen, tot incentiu real de transformar les asimetries de poder existents. Ara bé, el que els terceraviistes de bona fe potser no saben és que l’abraçada de l’ós estatal és, a mig termini, letal. Les elits de la capital mai no en tenen prou. No s’aturen mai a forçar la concentració de poder a nivell central.