Lo cafè amb llet i les pastes semblen les mateixes. Begudes de marques variades. Algun televisor en alt, a la paret, amb poc volum. Taules i cadires similars. Gent que entra i surt. Xarra o llig lo diari. Gent que mira per la finestra. Sola o acompanyada. Cambrers que servixen la comanda. A la barra una vitrina amb una mica de menjar. Tothom amb un got a la mà o una tassa als llavis. Algun mòbil que sona. Algun silenci que parla. Lo món de les cafeteries és comú a molts indrets, però podríem saber en quin entorn està ubicada cada una d'elles per la mirada de les persones que hi consumixen. Per com se comporten amb lo temps.
Lo bar dels aeroports o de les estacions de ferrocarril té aquell bullici del viatge i una abraçada innata i amable, pels qui marxen i pels qui arriben. Sol ser lloc de felicitat i d'algun enyorament. La gent hi és de passada mentre espera anar-se'n o espera que algú arribe. Un pim-pam. S'anuncien avions que s'enlairen lluny, trens que surten cap a les vacances. Acostuma a ser un bar alegre, al que hi ha acudixes per voluntat pròpia. Cada mitja hora la clientela pot haver canviat tota, entre maletes i motxilles que desfilen cap a un nou destí.
En un institut o una universitat lo murmuri és major. Jóvens amb tota una vida per endavant desfilen amunt i avall, explicant-se a crits l'últim cap de setmana, preparant un examen o saltant-se'l. Lo volum de les converses té més decibels, la rialla hi impera i la pressa el defuig. La consciència de l'existència no hi és gaire present perquè viure és una mena de rutina heretada, una habitud per la qual no cal patir gaire. Carpe Diem. Entrepans i refrescos i cada dia els mateixos inquilins, repetint aprenentatges d'assignatures i de vida.
Lo món de les cafeteries és comú a molts indrets, però podríem saber en quin entorn està ubicada cada una d'elles per la mirada de les persones que hi consumixen, per com se comporten amb lo temps
Lo bar del poble o del barri esdevé una mena de confessionari laic. Varietat d'edats i procedències. És on s'arregla el món amb una conversa distesa. Amb los amics hi fas una copa de vi en sortir de la faena. Amb los companys de treball hi prens lo tallat de mig matí. Fins i tot potser t'hi has citat amb aquella persona que et fa gràcia. És també punt de recollida de compres fetes per internet i punt d'informació per a forasters. Obrint tot lo dia. Sempre hi són, sense rellotge. És on s'hi pot anar a beure sol perquè sempre acabes trobant-te algú conegut.
A la cafeteria d'un hospital, en canvi, hi ha una calma estranya. Un silenci inherent. Lo temps hi oscil·la com un pèndol: si mirem endavant hi ha la sensació que va lent, si mirem enrere pareix que ens haja passat massa de pressa. Sembla ahir aquell viatge, sembla ahir que anàvem a l'institut. Sembla ahir que passejàvem pel poble. I ara som aquí, esperant saber si ens en sortirem o no. Si se'n sortirà la persona que estimem i amb qui havíem freqüentat totes les cafeteries anteriors.
Allí les abraçades són de dol, d'incertesa. No hi ha maletes, ni motxilles, perquè aspirem que el viatge no siga gaire llarg, al contrari que el d'Ítaca. Un necesser i una botella d'aigua basten. La percepció de realitat és més diàfana, los dies són llargs i el cafè curt. Saps quan hi entres però no quan en surts. La gent al mòbil hi busca fotos i missatges amb una altra atenció i intenció. És l'únic bar al qual acudim per força i amb tots los clients anònims mos hi sentim units per un fil invisible que ens iguala: la certesa de la mort i el privilegi d'estar vius.