Catalunya és una de les escassíssimes fonts de creativitat que resten als espanyols. Amb la condemna (desproporcionada) a Laura Borràs i la petició de rebaixa de la pena mitjançant l’indult, el magistrat Barrientos ha aconseguit que Pedro Sánchez hagi de menjar-se el gripau de triar entre el martirologi de la presidenta del Parlament o una salvació que podria encendre els picarols a la dreta. En aquest sentit, el jutge ha seguit fil per randa el camí traçat per Manuel Marchena, qui a la sentència del procés (descrit com una mera “ensoñación” sense violència dels seus protagonistes) ja relligava el futur dels empresonats a la pietat del Consell de Ministres enemic. Sánchez té experiència en el tema; d’ençà que pactà els indults amb Junqueras, el líder d’ERC ha aconseguit convertir el seu partit en un parsimoniós vehicle que transita ben tranquil per la carretera de l’autonomisme.

Quan es fa l’orni amb el possible indult a Laura Borràs, adduint que el cas encara ha de visitar instàncies judicials més altes, el president espanyol només dilata el seu perdó amb l’objectiu de posar preu a Convergència. Un tracte és un tracte i, evidentment, si Sánchez acaba perdonant la garjola (que no la inhabilitació) a na Lauríssima no serà només a canvi que la presidenta foti el favor de xapar la boca i tornar a fer classes sobre el Quixot, sinó pactant el retorn de la CiU de sempre. El gest és comprensible: al socialisme espanyol (passa el mateix amb la dreta) ja li va bé que el nacionalisme moderat convergent —o el d’un PSC amb les vocals neutres ben fetes— mani a Catalunya, car així el poder central tindrà un contrapès per fer demagògia i mantenir la unitat d’Espanya viva. El catalanisme, avui encara és més clar, no és un moviment d’exaltació nacional, sinó de submissió encoberta.

Les forces ocultes de Convergència (les mateixes que monopolitzaren l’Estat Major durant l’1-O) estarien encantades amb l’agreement, no només perquè els permetria tornar a monopolitzar la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona, sinó també perquè la nova normalitat els eximiria dels seus trapis pendents amb la judicatura espanyola (al seu torn, per què no dir-ho, els ajudaria a assegurar la futura jubilació dels seus nets amb uns quants milionets d’euros més). Aquestes són les mateixes dinàmiques que han embolcallat el retorn de l’antiga consellera i encara eurodiputada Clara Ponsatí. Per molt que Ponsatí s’hagi disfressat d’alternativa i afirmi que el seu futur polític passa únicament per ajudar les noves generacions d’independentistes a tenir un albir més trempat, si aterres a casa envoltada de Gonzalo Boye o Jordi Cabré... doncs ja em diràs on s’amaga la boleta, Clara.

Per molt que s’allunyi de tota la caterva de polítics que van muntar l’1-O sense cap mena d’intenció d’anar fins al final en la seva aplicació, Ponsatí va formar part del Govern que enganyà la població amb el romanç de les lleis de Transitorietat i del Referèndum. Sabia que Puigdemont acabaria claudicant i va mantenir la comèdia fins al final, mentre només va excel·lir en l’art de preparar la motxilla més de pressa que la resta dels seus companys consellers. A mi em sembla fantàstic que la Clara pugui tornar a passejar-se per Barcelona, i tant de bo que hi pugui tornar tot déu, però el que no em faran empassar és un passat de ficció que contrasta amb tot allò que vam viure el 2017. Ponsatí ha pogut tornar al territori perquè Sánchez i Junqueras canviaren el Codi Penal enemic a tal efecte; aprofitar-se de la burocràcia espanyola i continuar marcant paquet em sembla, com a mínim, un pèl cínic.

L’únic mínimament digne que pot fer la generació de polítics que ha manat a Catalunya en l’arc temporal que va de l’1-O a l’aplicació del 155 és demanar perdó a la població i cardar el camp de la nostra vista com més aviat millor. Allò que més necessita la nova fornada de líders independentistes, pel que els seus immediats predecessors, és fugir-ne com d’un guisat de lleixiu. Si aquests polítics no han tingut la delicadesa de dir-nos la veritat, si més no que tinguin la decència de no alliçonar-nos més i deixar-nos en pau. Que gaudeixin de la clemència espanyola, que ja intentarem apujar el preu de la nació que ells han ajudat a pervertir. Per molt que els dolgui, continuen essent el pinyol convergent.

De la participació de Jordi Graupera en tot això, encara que sigui com a simple xofer, també n’haurem d’escriure alguna cosa. Però la cosa m’ha deixat tan perplex... que encara no em surten els mots.