Espanya inverteix tota la seva energia a demostrar que és una nació. No solament vol demostrar el seu caràcter nacional etern i immutable, sinó que vol justificar que aquest caràcter nacional només es pot expressar d’una manera: segons la identitat castellana. L’obsessió de consolidar la nació i de maximitzar-ne la seva dimensió és semblant a la neurosi de la França contemporània. En realitat, n’és un plagi, dels Borbons a Napoleó, passant pel sempre estimat i adorat Robespierre. La distància entre el lema francès une et indisivible i el lema espanyol una, grande y libre és només temporal: volen dir la mateixa cosa.

La gran diferència entre Espanya i França és el desenllaç. Mentre els francesos de París van anorrear els occitans, catalans, bascos, bretons i alemanys, els espanyols de Madrid no van poder acabar amb catalans, bascos i gallecs. La debilitat de Madrid, i de la formació estatal i nacionalista d’Espanya, van permetre que es preservessin identitats i pretèrites col·lectivitats polítiques preparades per convertir-se en el seu propi estat i nació. Això no significa que aquestes col·lectivitats formessin un caràcter nacional embrionari i explicitessin un independentisme. Tant catalans com bascos es van centrar a canviar Espanya en comptes de cercar una secessió—això no significa que no existissin propostes separatistes molt aïllades al segle XIX.

De l’experiència de canviar Espanya per obtenir un encaix no-castellà—és a dir, no-assimilacionista—, en va sortir el federalisme del segle XIX, a més de l’aventura important i de gran envergadura del General Prim per crear una nova Espanya. Ambdós projectes van fracassar. Més endavant, el primer regionalisme catalanista somiava en corones duals, a l’estil d’Àustria-Hongria; era una manera de resuscitar l’extinta Corona d’Aragó només a Catalunya i de crear una mena de Corona Castellanocatalana.

Prim va ser artífex de l’única victòria espanyola en una guerra exterior al segle XIX

Els esforços d’aquelles elits catalanes no van ser gens menyspreables. Prim va ser artífex de l’única victòria espanyola en una guerra exterior al segle XIX—la famosa Guerra d’Àfrica de 1860, que va ser una guerra catalana. El propi Prim va ser el poder fàctic sorgit de la revolució de 1868 que va portar una nova dinastia a Espanya. La monarquia dels Savoia havia de permetre l’encaix i preeminència dels catalans mitjançant la divisió del poder estatal de la nació espanyola entre castellans i catalans. Al seu torn, els federals catalans van controlar majoritàriament la primera part de la república federal espanyola. Tot aplicant un primigeni però distint café-para-todos, van crear l’estat català. Finalment, els regionalistes catalanistes, mancats de tot poder que no fos simbòlic, van encolomar una corona dual imperial a la tossa de la pobra moreneta en la seva entronització canònica de 1881. Vana estètica.

El segle XX no ofereix un retrat millor. Els nacionalismes català i basc s’havien articulat. I articulaven una oposició frontal a una concepció monolítica i castellana d’Espanya. Tant els nacionalismes català i basc, com el nacionalisme espanyol apareixen en reacció l’un de l’altre. Amb tot, poques vegades hem estat capaços de comprendre la dimensió fatídica i nefasta del règim de la Restauració en l’encimbellament d’una sola manera de ser espanyol—en una exclusió identitària que ni els isabelins havien arribat a somiar. La segona República va provar un nou encaix per a uns nacionalismes massa preparats per ser nacions en plenitud, amb un estat. Els compromisos de la república cercaven de mantenir Espanya, una i indivisible, mentre es decidia, amb poc convenciment, com havia de ser Espanya. Amb el franquisme es va retornar a una versió redux, violenta i feixista de la Restauració. Justament en aquest espanyolisme furibund i unicista es va assestar el cop de gràcia a la nació espanyola: no es podria reinventar de cap manera, mai més llevat que fos amb una ruptura.

La transició i la Constitució s’han d’entendre en la línia d’evitar la ruptura d’Espanya en la seva democratització. A diferència de la segona república i el poder que tenia Catalunya i la seva declaració de sobirania en un balcó, les autonomies van ser emprades no pas per cercar un encaix, sinó per contenir la implosió d’Espanya. L’estat actual és un exercici de disciplina per impedir tant la nostra independència (i la dels bascos), com l’accés a un poder real dins Espanya. Tot això es va fer i es fa en paràmetres de democràcia liberal internacionalment homologable.

Així, a mesura que Espanya es torni més intransigent en la resolució democràtica de l’independentisme català, més hi poden perdre els espanyols en la seva homologació democràtica. La nuesa de la raó d’estat espanyola es ja cruament exposada. Però la mera nuesa no ens dóna ni la raó davant el món, ni ens permet de consumar la secessió més fàcilment. El nostre joc ha de ser el de furgar en la contradicció entre poder estatal democràtic i raó d’estat segrestada per nacionalisme i identitat espanyols monolítics i de factura castellana. La França de París va guanyar; l’Espanya de Madrid va fracassar.

Espanya ha invertit més en la guerra d’identitats que no pas en la guerra entre classes

El nostre present és un episodi més de les guerres d’identitat d’Espanya i el resultat d’una història que els castellans no han pogut acabar de controlar o rematar mai. Espanya ha invertit més en aquesta guerra d’identitats que no pas en la guerra entre classes —i no vull minimitzar una guerra importantíssima en un estat capitalista. És per això que els historiadors espanyols—la soldadesca ideològica primordial d’aquestes guerres d’identitat—han debatut fins l’avorriment sobre la dèbil nacionalització d’Espanya, sobre la natura del nacionalisme espanyol i els vilment anomenats nacionalismes perifèrics, i sobre qualsevol altre tema en el qual puguin abocar grans dosis d’essencialisme nacionalista castellà. En el fons, la historiografia espanyola malda per la revisió i reescriptura de la història d’Espanya, no pas per entendre-la millor o  corregir-ne errors i males interpretacions. L’objectiu poc amagat és el de reescriure per afavorir un bàndol en les guerres d’identitat. Les víctimes d’aquesta soldadesca som nosaltres: el present que viu i vol exercir una voluntat política i democràtica.

Si Espanya vol sobreviure a les seves guerres d’identitat ha de cloure-la d’una vegada. Franco i tants d’altres van creure haver-la guanyat en massa moments. L’única manera de cloure-la és mitjançant la ruptura de la identitat nacional espanyola i el seu estat. Espanya s’ha demostrat incapaç de canviar o de cercar un nou encaix al dellà del seu monolitisme i exclusivitat castellana. Ara li toca la implosió. La independència de Catalunya —i de no poques parts d’Espanya— és la manera final de declarar la pau i enterrar les guerres d’identitat espanyoles.