El processisme ha aconseguit col·locar una amiga de Pedro Sánchez a la presidència del Congreso a canvi que s’hi pugui xerrar català des de la tribuna d’oradors. Deixeu-m’ho passar per la traductora del realisme polític: els partits catalans presumiran de l’enèsim salt (inútil, per altra banda) en l’evangelització plurilingüística d’Espanya, mentre ells mateixos permeten que el català es refermi en la minorització a Catalunya o, com passa directament en molts indrets del país, ja estigui plenament i inexorable substituït per l’espanyol. Per dir-ho d’una forma més entenedora; la cosa seria equiparable a predicar vegetarianisme fora de casa i cardar-se un bon entrecot quan hi arribes a sopar. Novament, els nostres representants deuen creure que som un estol de tòtils o, per motius escàpols, encara deuen voler engreixar més la quota d’abstencionistes als nous comicis.

Al capdavall, potser tenen motius per continuar fent la viu-viu perquè, si el ciutadà es dediqués a exercir els seus deures (i a consultar de tant en tant l’Idescat; ja sé que fot un pal terrible), veuria com, a la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població, s’hi diu que la nostra llengua és la inicial de conversa en un raquític 29,2% dels casos. La dada és encara més espantosa si hom fila prim en les diferències entre les edats dels enquestats, que van del 40,3% de la gent de més de vuitanta anys al 32,3% dels joves adolescents. La nostra llengua no només exhala en reculada sinó que, segons conta el mateix ens en un estudi sobre TIC, el percentatge de conciutadans d’entre 16 i 34 anys que empra quasi sempre o sempre el català ha davallat un 27% en l’àmbit de la missatgeria mòbil. La llengua envelleix, en definitiva, i no aconsegueix infiltrar-se als mitjans d’ús massiu.

És un fet d’una hipocresia oceànica que es trafiqui així amb la nostra llengua i ja té collons que els nostres diputats tinguin la galta tan marmòria a l’hora de presumir d’apòstols del català a les Espanyes quan no tenen cap problema davant la bilingüització del país

Aturaré aquí les dades, perquè no tinc la intenció de fotre-us el diumenge enlaire (si focalitzem la cosa a Barcelona i més encara en barris com el meu, Ciutat Vella, ja podríem anar trucant l’enterramorts). Només faré constar en acta que aquestes dolorosíssimes xifres ja constaven als estudis anteriors de l’Idescat i que la pròpia administració catalana no ha fet res per pal·liar-les, més enllà de presentar grans plans d’educació, plans de lectura de llibres que s’han demostrat ineficaços. Doncs bé, mentre tot això succeeix, veurem com en Rufián podrà dirigir-se en català ben cofoi als votants de Vox (pobret meu, n’haurà d’aprendre!) o la Nogueras iniciarà la campanya electoral dels immediats comicis que ens esperen citant Salvador Espriu sense que la Batet de torn li pugui apagar el micròfon. Els mateixos responsables de la davallada del català, en definitiva, gosaran exhibir-lo com una puteta.

L’independentisme, dissortadament, emmascara la seva supina incompetència domèstica fent bolos a Madrid amb l’únic objectiu de marcar paquet davant la dreta i d’acabar, com sempre, salvant el cul a Pedro Sánchez. És un fet d’una hipocresia oceànica que es trafiqui així amb la nostra llengua i ja té collons que els nostres diputats tinguin la galta tan marmòria a l’hora de presumir d’apòstols del català a les Espanyes quan no tenen cap problema davant la bilingüització del país. Sortosament, les eleccions es repetiran ben aviat (perquè diria que Sánchez no té gaire interès a promoure l’autodeterminació de Catalunya) i podrem engreixar encara més l’abstenció que mereixen tants d’impostors de triple moral. El català se’ls en carda, creu-me: només volen dir “Bon dia, Congreso!” perquè els facis confiança. Ells, que no han fet res perquè et responguin “bon dia” als teus carrers.

Encara ens manca molt de sabó per tanta roba bruta.