Vam saber del recent suïcidi de Verónica Forqué pels titulars i piulades habituals en què deien haver “trobat l’actriu morta a casa seva”, amb aquell aire d’estranyes circumstàncies tan propi de la insuportable olla d’eufemismes en què vivim. Per moltes maratons nauseabundes que programi la televisió pública catalana sobre les malalties mentals, i per molta pornografia emocional que s’hi posi, l’estigma de la depressió i del suïcidi encara campa castrat en el món del periodisme. Així també en el llenguatge del comú, que dilluns fingia sentir-se colpit pel traspàs de Forqué mentre feia quatre dies encara se’n cardava dient-li “histèrica” i “sonada” o, directament, situant-la irresponsablement davant l’ull d’un reality show culinari espantós, bo i sabent que l’actriu no estava en l’estat mental i físic que implica l’exposició i el traginar propi d’un programa televisiu de màxima audiència.
Resulta impossible que els autors d’aquesta tifa d’egòlatres fogoners (comprendreu que m’estalviaré d’escriure el nom del programa; no pas per por, sinó per fàstic) no sabessin de l’estat anímic i mental de l’actriu. Però van preferir sucar pa en el rèdit de caricaturitzar una artista i de fer passar per friqui una persona que, simplement i com ja havia fet notar en diverses entrevistes, no estava del tot sana. Ara els mateixos que han ajudat a fer pornografia del dolor fingiran viure compungits durant uns dies, però d’aquí a ben poc, no ho dubteu, tornaran a furgar en l’agenda per buscar una nova presa i permetre que la televisió pública sufragada per tots sigui cada dia més fangosa. No és estrany que el mateix canal que havia col·laborat a estrafer l’ànima de Forqué no tingués els sants collons d’explicar que s’havia suïcidat; qui no té misericòrdia acostuma a ésser covard.
El suïcidi no s’ha d’escarnir ni promoure. N’hi ha prou amb entendre’l, descriminalitzar-lo i, donat el cas, ajudar a perpetrar-lo amb la màxima alegria
Cal naturalitzar el suïcidi, i la primera forma és escriure el mot sense por i, si cal, recordar-ne la definició de l’Alcover-Moll: “matar-se a si mateix”. Després hem d’entendre que matar-se pot ésser causa d’una vida invivible i fer el possible per ajudar la gent que pateix una depressió. Quan escric ajudar no vull dir que posem cinc eurets de merda al collons de marató de torn que tracta la depressió com un videojoc, sinó que comencem a tractar la gent que pateix problemes mentals com a adults, sense paternalismes ni mandangues. Després, ja que hi som, hauríem d’intentar deixar la broma fàcil d’escarnir una persona que necessiti teràpia o pastilla per alçar-se del llit i integrar els qui pateixen per molt que ens faci mandra o ens demanin un tipus d’amor i d’atenció que no acabem d’entendre del tot. I abans que res, no cal dir-ho, no els hauríem de posar davant d’una càmera de tele.
Això serien actes de mínims, car, ja posats a fer, podríem fer una dieta de moralina i comprendre que el suïcidi pot ser un acte ben meditat, la decisió intransferible d’algú que creu haver-ho viscut tot i que (no per evitar la decadència, sinó per allunyar-se de l’avorriment) decideix posar fi a la cursa. Quan la humanitat lluita infantilment per allargar la vida fins a límits robòtics, jo reivindico el gest d’aquells humans que, modestament, pensen que ja n’han tingut prou. La civilització serà acomplida quan aquesta decisió racional de matar-se es pugui perpetrar sense haver de volar per la finestra de casa ni fregir-se l’estómac a còpia de narcolèptics. Recordar que el suïcidi és ben racional no implica fer allò que els cursis anomenen “efecte crida” i maldar perquè tothom s’esventri la caròtida. Comporta, simplement, reclamar que volem tenir la potestat de cloure els ulls a voluntat.
Camus tenia tota la raó del món quan va dir que, en filosofia, tot són filigranes mentals que ens faciliten l’entretenir-nos de la qüestió primordial sobre el suïcidi. Shakespeare fa bé d’enfotre's de Hamlet al famós monòleg, perquè la qüestió no és si ésser o no, que ser ja ho som de sèrie, sinó si continuar vius o deixar-nos morir. Servidora ha viscut sempre amb la tara d’associar la vida al patiment. No abaixem l’ànim: m’ho he passat de conya, he lliscat pel gel de Manhattan amb plomes d’argent i he tastat la sal de les princeses més belles de la terra. Però, coses del caràcter, el meu somriure malaltís sempre m’ha servit per amagar uns ulls de dol. Són problemes del primer món, com la psiquiatria mateixa, però, en qualsevol cas, arribats al punt de saber-me prescindible, m’agradaria poder viatjar a la farmàcia, omplir un formulari, i fotre el camp escoltant la Gran Partita de Mozart.
El suïcidi no s’ha d’escarnir ni promoure. N’hi ha prou amb entendre’l, descriminalitzar-lo i, donat el cas, ajudar a perpetrar-lo amb la màxima alegria. Perquè poder posar fi a aquesta sòrdida meravella de vida, amb aquest seu espectacle de cínics ploraners i de tanta triple moral, també hauria d’ésser un dret humà. De moment, que els amics no pateixin; encara em queda corda. Però aquí la darrera frase la decidiré jo. I punt final.