Desconec què respondrà dilluns el president Puigdemont al requeriment de Rajoy sobre l’estat de la sobirania catalana, però el Molt Honorable 130 té molt difícil vendre al president espanyol que va declarar la independència: primer, perquè no ho va fer (el discurs evità conscientment els verbs declarar, proclamar o fins i tot el perfidíssim implementar) i segon, perquè si ho fes activaria la maquinària del 155 sense que els diputats pel ‘sí’ ni hagin votat el text clandestí signat a la sala d’actes del Parlament. L’aplicació de l’article temut és, abans que res, un procediment simbòlic, car l’autonomia catalana es troba intervinguda des del moment de la creació de la Generalitat, una administració pensada des de Madrid perquè mai no es declari la independència, subsidiarietat que encara custodien obedientment milers de policies fent vacances al port de Barcelona.

Si alguna cosa han demostrat els dies posteriors a la sessió-a-mitges del Parlament del passat dimarts és que l’independentisme ha regalat un temps preciós a Rajoy perquè rearmi el seu llenguatge bèl·lic. Xavier García Albiol ha fet, com sempre, de llebre del radicalisme, inoculant un ambient d’intervenció de l’escola catalana, la qual, segons l’antic alcalde de Badalona, seria l’indret pèrfid on ensenyem els nens a odiar tot allò espanyol (a Can Colapi la cosa devia fallar, perquè a mi només em van ensenyar a blasmar les declinacions llatines, la insofrible taula periòdica d’elements i la Course-Navette). De tenir a l’administració espanyola quasi en escac i mat, hem passat a situar-nos de nou a la tessitura d’haver de defensar els pocs guanys que ens havia regalat l’autonomisme, com ara escoles i Mossos.

L’únic punt de fuga que se m’acut per a l’independentisme és que el Parlament voti la declaració que els seus diputats van signar i que els nostres responsables polítics tradueixin el seu compromís amb un acte solemne a la cambra catalana

Que l’independentisme torni a l’apologia aferrissada dels èxits (sic) que li va comportar l’era Pujol serà una bona notícia per als espanyols, encantats que el sobiranisme pugi d’intensitat reivindicativa però baixi d’expectatives polítiques. Ara per ara, l’únic punt de fuga que se m’acut per a l’independentisme és que el Parlament voti la declaració que els seus diputats van signar i que els nostres responsables polítics tradueixin el seu compromís amb un acte solemne a la cambra catalana. Si Puigdemont vol superar les pors del masisme a la declaració d’independència, el millor que pot fer és posar els parlamentaris catalans davant del mirall: com ja va passar amb l’organització del referèndum, qui no vulgui jugar-se-la ja se’n pot anar a casa i serà substituït per algú que tingui conviccions més fermes. Abans de guanyar l’enemic, sovint cal purgar les pròpies files.

Més enllà d’intel·lectualismes i de tota quanta metafísica que se t’acudi, la independència continua essent responsabilitat d’uns diputats que han de mostrar-se disposats a no tenir res a perdre. La gent es va trencar literalment la cara per defensar el vot de tots. Ara només falta que ells i elles hi posin l’ànima per fer-los honor. En cas contrari, ens passarem anys havent de tornar a fer esforços titànics per tenir mestres i Mossos que puguem considerar dels nostres, i –si la cosa es posa negra– encara ens faran acabar cridant “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.