La fatal genialitat de Jordi Pujol va ser fer creure els catalans que el Govern de la Generalitat era molt més poderós que la voluntat lliure del poble de Catalunya. Així s’explica, per exemple, que l’antic Molt Honorable no volgués reformar l’estatut legal de Catalunya dins l’Estat ni provocar el conseqüent xoc constitucional amb Espanya; a Pujol li era molt més útil ser decisiu al Congreso, amuntegar una grandíssima quantitat de poder local (cap més president del país en tindrà mai tanta, ni en el cas d’una República lliure), i permetre que les elits corruptes es repartissin tranquil·lament les escorrialles del finançament autonòmic. Espanya i l’autonomisme van construir la figura de Pujol i no només perquè el fessin espanyol de l’any a la premsa madrilenya (de dretes i esquerres, segons on toqués la grossa de la investidura), sinó –com recorda sovint l’Arcadi Espada– perquè és Madrid qui esculpeix la figura del president com un estadista d’alçada universal.

Pujol va veure perfectament com –en el marc d’un estat autonomista– les regions d’Espanya només podien dedicar-se a fer administració o nacionalisme. Lluny de ser un patriota excloent, el Molt Honorable cent vint-i-sis va regalar una carta d’identitat molt assequible als catalans (qui no voldria viure i treballar aquí, o sentir-se català?) mentre teixia la il·lusió d’un Govern regional que semblava el d’un país lliure. Per aquest motiu, Pujol podia aprovar perfectament declaracions de sobirania al Parlament sense que el Constitucional abandonés ni un minut la seva migdiada, car la cambra catalana, lluny d’associar-se a la lliure voluntat dels ciutadans, era només el playground dels partits d’obediència estatal. Si per alguna cosa cal esmenar Pujol, més enllà de l’hipotètic enriquiment de la família i les xonis amb qui fornicaven els nens, és per haver pintat durant vint-i-tres anys un sistema on els catalans es concebien com un tot ambiciós sense cap poder decisori.

Mentre hagis de triar perversament entre la llibertat dels catalans i el seu benestar material immediat, no ho dubtis, estàs resant perquè torni Pujol

Mentre el sobiranisme català s’anihili en el marc de l’autonomisme, a saber, mentre la lliure disposició dels catalans per representar-se com els doni la gana davant d’ells mateixos i del món sigui subsidiària del sistema legal espanyol, el pujolisme encara continuarà vigent, per moltes manis i moltes inhabilitacions de polítics que el Parlament presenciï. Pujol manarà mentre el sistema a través del qual es va alimentar la classe política continuï vigent, per molt que ensenyi les vergonyes. Pujol manarà encara mentre els convergents més joves encara pensin que fer el referèndum i implantar-ne el resultat és quelcom que els perjudica. Si Pascal i Bonvehí volen enterrar l’herència del pujolisme, més enllà de fer declaracions reprovatòries de tres al quarto sobre l’avi, haurien de defensar la votació i obligar els seus diputats a signar totes i cada una de les disposicions al referèndum, des de la compra d’urnes a la mateixa convocatòria amb data i pregunta.

Mentre hagis de triar perversament entre la llibertat dels catalans i el seu benestar material immediat, no ho dubtis, estàs resant perquè torni Pujol, per molt que ara l’escarneixis quan el veus deambular quan surt de casa com un profeta desvalgut i per molts acudits que pengis a la xarxa sobre la mare superiora del clan. Mentre pensis que un referèndum no es pot fer per repressions alienes quan l’únic impediment és la teva por, desenganya’t, encara votes al petitó, per molt que aprofitis els matins al bar per cagar-t’hi, ara que no el tens al davant per dir-te com n’és de gran i lliure la teva Catalunya.