A mesura que el referèndum es faci inevitable i que els seus castradors només puguin apel·lar a la violència per tal de boicotejar-lo, l’estratègia de la cúpula dels comuns (que calca fil per randa les intencions de Soraya i del PP) serà la d’intentar tintar la votació d’un aire de protesta indignada contra el govern de Mariano Rajoy. Com ja va fer el 9-N, Colau es podrà permetre el luxe de votar sí a la independència, bo i mantenint el seu ideal federalista i plurixupiguai d’Espanya. D’aquesta faisó, la casta comuna (que no els seus electors, cal insistir rotundament en aquest detall) resarà perquè el referèndum derivi en una victòria del sí que no arribi al punt psicològic del 50%, afavorint fins i tot un vot en blanc que s’apropi perversament al cantó del no, justificant així que els seus resultats siguin impossibles d’aplicar i derivant tot plegat en noves eleccions autonòmiques.

Per aquest motiu, quan Xavier Domènech, pobret meu, surt de la reunió amb el Molt Honorable 130 afirmant que això del primer d’octubre li sembla un nou 9-N, no està expressant una anàlisi, sinó un desig d’allò pel que sospira. A Domènech (i a Rajoy) els interessa una votació que es pugui llegir com un jec d’ira, un gest de mala llet que la dreta pugui vendre als seus com una coça típica (i inofensiva) del català emprenyat i que els podemites fraternals puguin digerir com una mostra de disconformitat contra la marmòria Espanya del PP. La darrera moció de censura de Pablemos mostra perfectament aquesta tàctica, a partir de la qual tothom es posa Catalunya a la boca per tancar files amb els seus, sense que acabi passant res de res. Aquest és també el somni humit de la tercera via: un referèndum coix, indignació momentània i retorn triomfal de Duran i Lleida.

Un sí a la independència, amb una pregunta clara, implica un sí a la independència, per molt que aquest vot es fonamenti en la convicció, en la ira, o en les ganes de tocar els collons

A hores d’ara, la tàctica és prou clara i el sobiranisme només la vencerà insistint que el referèndum és vàlid justament perquè sobrepassa les indicacions que els partits puguin donar als seus electors i recordant, com ha fet molt bé Junqueras, que la votació és equiparable a unes eleccions. Això implica diverses coses, entre les quals cal destacar que el vot en blanc no es comptabilitza (més enllà de la cançoneta ploricona de cada final de campanya, quan els líders se’n lamenten) i que les intencions del votant no alteren el resultat final. La democràcia és així i el vot d’un ciutadà pel sí té la mateixa validesa i idèntic pes amb independència de les motivacions que el portin a les urnes. Per molta metafísica que es faci, i veureu com els comuns excel·liran tot el que resta d’estiu fent ontologia del mosquit tigre, la democràcia sempre ha d’acabar en aritmètica pura i dura.

En aquest sentit, el principal leitmotiv de la campanya pel referèndum hauria de caure sota el lema "No permetis que votin per tu". Això apel·la, en primer lloc, als votants del no que, com ha demostrat la darrera enquesta de l’Ara, ja comencen a rebel·lar-se contra les cúpules dels seus partits representatius. En segon terme, l’apel·lació directa als electors salva que la cúpula dels comuns escudi els resultats en la interpretació voluntarista de la seva parròquia. Un sí a la independència, amb una pregunta clara, implica un sí a la independència, per molt que aquest vot es fonamenti en la convicció, en la ira, o en les ganes de tocar els collons. Si s’excita la dignitat dels electors, el referèndum encara serà més imparable. Si jo fos membre del Govern, començaria a bombardejar la frase a tots els mitjans públics del país, i ja veureu com puja l’escuma. No permetis que votin per tu.