Abans-d’ahir saltava la sorpresa i sabíem que Ernest Maragall serà l’alcaldable d’Esquerra per a les eleccions municipals del 2023. Per dissimular que a ERC els candidats els escull directament Junqueras, la sectorial barcelonina dels republicans organitzà un aplec que han tingut la barra d’anomenar primàries en què Maragall (rebatejat simplement i de forma curiosa com a “Ernest” pel Komintern dels seus publicistes) aconseguí 476 vots a favor i 55 en blanc; tot plegat, un 90% del sufragi, en una lluita apassionant en la qual participava contra ningú. La Nova Convergència no és l’únic partit que perverteix la democràcia a l’hora d’escollir alcaldables. A pesar que el codi ètic dels comuns limita els seus caps de llista a dos mandats, Ada Colau anuncià recentment que aspiraria a un tercer i ho justificà d’una faisó netament comunista: segons l’alcaldessa, foren les pròpies bases del partit qui li ho exigiren, votant una excepció a un codi ètic que ja no és ni codi ni ètic, pel simple fet d’incloure esmenes a les seves directrius.

A tot això podeu afegir-hi la recent partició de Junts per obra i gràcia de les dives Borràs i Turull, la similar pantomima que prepara el PSC per a Barcelona... i etcètera. El fet és remarcable, no només perquè unes eleccions internes que no arriben al mig miler de vots d’una militància diguem-ne poc objectiva puguin decidir l’esdevenir d’una de les ciutats més importants del món. Això ja seria prou delirant, però també cal afegir-hi l’assumpció implícita pels partits d’obediència catalana d’unes pràctiques que es poden considerar tan ancestrals com es vulgui, però que no són democràtiques. Abaixem el llistó i expliquem coses molt bàsiques: unes primàries han de sorgir del pluralisme polític, pel que fa a candidats i programes, i exigeixen que les propostes dels seus aspirants es facin el més avinent possibles a una determinada militància i, encara més desitjable, al comú dels ciutadans. Això que han fet Esquerra i els comuns no són unes primàries: són una burla nauseabunda que hauria d’ésser escarnida per la militància i els electors.

En política, les roses mai no surten del fang, i unes formacions sense democràcia només poden provocar una manca de democràcia més gran

El problema, estimats lectors, és doble. Primer, entre les 476 persones que han votat l’Ernest s’hi trobaran molts dels futurs treballadors i càrrecs de confiança que Maragall fitxarà a l’Ajuntament en cas d’ésser alcalde. L’únic exclusiu de tota aquesta gent, en definitiva, és tenir feina ben aviat. Com entendreu perfectament, el futur de Barcelona, la salut de la democràcia i poseu-hi tot allò de lloable que imagineu... els ressua els picarols i les xones. Aquesta, per molt que dolgui com a font implícita de corrupció política, és l’anècdota del tema: car aquí l’important és veure com, mitjançant aquestes pràctiques dictatorials, l’independentisme perd la seva raó d’ésser. Si el secessionisme va plantejar-se com a opció de poder pels volts del 2010, malgrat les mentides i traïcions posteriors de tutti quanti, fou perquè conformà un moviment amb molta set de democràcia. La independència era una bona idea perquè, més enllà de folklores i nacionalismes, apel·lava a la força directa del vot. Així va fer l’1-O i així se superà fins i tot la violència policial.

Diem-ho ben clar. Uns partits que es pixen en la democràcia a nivell intern mai produiran una societat més lliure. Unes estructures de poder que tenen com a objectiu reproduir els mandants d’un cenacle de líders (la majoria d’ells mentiders contrastats) no portarà mai a l’alliberament de res. En política, les roses mai no surten del fang, i unes formacions sense democràcia només poden provocar una major manca de democràcia. I què podem fer?, pregunta el lector davant tanta barra i la conseqüent intempèrie que experimenta. Doncs molt fàcil, i hi insistiré les vegades que calgui d’aquí a les municipals: l’única forma de regenerar el sistema democràtic català és una abstenció massiva als propers comicis. La lluita de la independència l’havíem de guanyar votant. Després de la traïció, només la podrem mantenir deixant de votar els seus il·lusos enterradors. Creieu-me.