Quan els habitants de Madrit volen exercir l’afany de superioritat moral, apel·len a una meravella de l’oratòria anomenada tonito. Doncs bé, és així com, amb un cert tonito, la vicepresidenta Carmen Calvo va adreçar-se fa pocs dies a una amiga imaginària per dir-li que això del feminisme és, sobretot, un patrimoni de l’esquerra socialista. No, bonita, deia Calvo, afirmant que en això de les dones hi ha qui s’ho ha currat d’antuvi i que si vols ser femellista, reina, agafa tanda que el peix s’acaba. De fet, l’amiga no era tan de ficció, perquè la veep va dedicar-se a escarnir tota aquella gent que avui parla de feminisme transversal/liberal, en clara al·lusió a Inés Arrimadas. En definitiva i sempre segons la visió il·lustrada de Calvo, hi ha dones que han arribat massa tard a una causa que té pares i, sobretot, mares. 

Va passar un quelcom semblant fa setmanes en això de la manifestació orgullosa dels LGTBI quan alguns activistes de la capital del regne van practicar l’esport de ruixar polítics de Ciutadans, inclosa la mateixa Arrimadas, amb ampolles plenes d’orina mentre s’esforçaven per cridar-los l’ofici de sa mare recordant-los que ells no són ningú per reivindicar la seva lluita. Si pactes amb Vox, tronco, a la meva mani no entres ni de conya. Ja és curiós, això dels moviments socials: fa ben pocs anys, hom celebrava la integració d’antics enemics a les causes del progrés, i podies veure manifestacions de la femella on l’activista més radical s’abraçava fins i tot a les monges de clausura en fraternal reivindicació. Però no, al món progre ara importa només qui va arribar primer a l’acte fundacional de la puresa. D’aquí a ben poc, ja ho veureu, a les manifes hi hauràs d’anar amb el currículum sota l’aixella.

És lògic que la reivindicació de la víctima provoqui una lluita típicament religiosa en els moviments progressistes per veure qui ha patit més i qui mereix amb més honor el premi d’haver acumulat més dolor

Però el fenomen és estrictament comprensible. De fa ben poc, els moviments socials europeus han passat de voler imposar una agenda política a reivindicar amb una virulència fonamental el paper de víctima. El feminisme, en aquest aspecte, és un cas paradigmàtic, amb el seu gest conceptual de subsumir la naturalesa femenina a la potencialitat d’agredida sexual. Reivindicar la víctima i la mort com a identitat primera (si maten a una ens maten a totes, som el crit de les que ja no tenen veu, etcètera) forma part d’una nova religió política, perquè les víctimes són moralment impol·lutes, tenen una dignitat indiscutible i la seva dissort no es pot posar en dubte sota pena de manca d’humanitat. Lluny d’apostar pel lobby, per condicionar l’economia des d’una subjectivitat d’èxit, els moviments socials apel·len a la mort, anul·len qualsevol diàleg citant el dolor dels absents.

En aquest sentit, és lògic que la reivindicació de la víctima (i el seu correlat mortuori) provoqui una lluita típicament religiosa en els moviments progressistes per veure qui ha patit més i qui mereix amb més honor el premi d’haver acumulat més dolor. Aquest No, bonita resumeix a la perfecció aquesta voluntat de jerarquització de la lluita, aquest posi’s-vostè-a-la-cua que nosaltres acumulem més màrtirs a la causa. En això, el feminisme ha ensenyat moltíssim a una de les religions més importants del nostre temps, el processisme, que avui ja s’identifica sense embuts com una comunitat del dolor per l’absència dels presos polítics. Igualment com passa amb les víctimes de la violència, als presos no se’ls pot esmenar res pel simple fet que són reprimits. La seva condició dolorosa, en definitiva, possibilita que ningú no els pugui retreure cap acció o promesa.

L’aire de superioritat moral de la vicepresidenta Calvo té conseqüències, perquè és evident que mesurar la implicació a una causa a través de l’antiguitat deixa un Olimp de poquíssims vius amb la legitimitat d’enarborar una bandera, mentre renega a moltes bonitas a la sala d’espera de les escollides. Per altra banda, si trobar-se al club de les escollides ha d’implicar fer gala d’un analfabetisme superb tan militant com el de la vicepresidenta espanyola potser acabarà essent més productiu tornar als marges de la militància individual.