Si has de quedar-te amb alguna idea d’aquest article endiumenjat, recorda que Club Editor acaba de regalar-nos una bella reedició d’El carrer de les Camèlies amb postfaci de Stefanie Kremser, i si has de fer alguna cosa després de llegir-me, i gràcies, et recomano que la compris i que et cruspeixis aquesta obra del nostre millor novel·lista, que és també un dels més grans escriptors by far de la literatura del segle XX. Qualsevol cosa és secundària quan es tracta de llegir la Mercè, de relaxar-te amb la Mercè quan et va adormint amb la música que li ensenyà Proust mentre pensa com acabar els paràgrafs i cardar-te una hòstia que et deixa esbatanat (“... i, prima com un espàrrec, me’n vaig anar a la Rambla a fer senyors”).

Així, amb la psique esquerdada, és com et quedaràs si viatges de la mà de Cecília Ce, del bebè abandonat que mai no acaba de ser subjecte d’acció, de la puta que sembla gaudir vivint sense brúixola i de la princesa capaç de xuclar la sordidesa castrada d’uns homes que només poden salvar la seva impotència a través del furor animal. Incapaç de ser feliç, ni quan aconsegueix poder veure com plora Rigoletto al Liceu, Cecília sempre m’ha semblat una versió genialíssima del mite de Don Joan, i m’agradaria pensar que Catalunya, la tribu que sempre ha intentat emmirallar-se en la Colometa, s’assembla molt més a aquesta llibertina. Però això són coses massa profundes, ja ho veus, que hauríem de resoldre un dia fent birres.

Pilar Rahola deia fa poc a can Basté, tot presentant el seu darrer llibre, que a ella li encanta barallar-se amb això de les emocions humanes, “i aquí sí que soc una mica Rodoreda”. Em costa entendre la Pilar, no només perquè consideri Rodoreda l’escriptora més poc sentimental de la nostra tradició (“Si em vaig casar tan enamorada i ja no ho estic, com creure en l’amor? Em fa riure l’amor”: Sóc una dona honrada?), i també perquè sovint tinc la temptació dialèctica de llevar-me una mica Hegel o, quan el dia apunta pessimista de passar-lo una mica Schopenhauer, o fins i tot em puc sentir una mica Rocco Sifredi després d’una nit d’aquelles en què superes el tercer carquinyoli i acabes trencant un llit. Però em passa de seguida.

Sé que la sola idea d’insinuar una major temprança al món del processisme, en l’univers del ho-tornarem-a-fer i de la-bona-gent, és un acte de temeritat que els lectors més llacistes no em perdonaran

Potser són coses de la quarantena existencial, i que això d’haver superat la politoxicomania i la depressió m’ha regalat finalment la virtut de la modèstia, però fins i tot un egòlatra catedralici com jo sentiria vergonya a mesurar res propi manllevant la Mercè. El comentari de Rahola no és anecdòtic, i palesa que a la tribu tenim un problema important amb la gola de les vanitats d’opinaires i polítics estrella. A casa ens plau l’existència de dones poderoses que estiguin encantadíssimes d’haver-se conegut, però diria que sovint hem pecat en excés encimbellant persones que, amb tant de melic, acaben perdent el nord i, el més preocupant, derruint l’enorme distància que ha d’existir entre naltros i els astres.

Entenc que a la Pilar li costi minimitzar el procés quasi deista amb el qual el país l’ha convertida en una figura omnipresent. Són més de quinze anys apareixent quasi cada dia a la televisió pública (la qual cosa mai no ha desvetllat l’interès d’aquesta entitat meravellosa anomenada Consell Audiovisual de Catalunya), i és l’única persona que gaudeix de tribuna sense opositor, privilegi que ha combinat admirablement amb exercir de confessora de molthonorables i novel·lista. A casa ens hem preguntat com es poden multiplicar les hores del dia amb tanta voracitat i, de fet, si alguna mica hauria de ser la Pilar és una mica Einstein, Lorenz i Minkowsi per la relativitat amb què viu això de l’espai-temps.

Pensava en la tríada d’egolatries, Catalunya i l’espaciotemporalitat quan ahir mateix, tot presentant el darrer llibre de Laura Borràs (El poder transformador de la lectura), el nostre Molt Honorable deia que li resultava molt difícil parlar de la diputada de Junts per Catalunya “perquè és com parlar de l’univers”. Com veieu, estimats, en aquest país no ens hi posem per poc, i us recomano fer un cop de Youtube per veure el vídeo de la presentació sencera, car, tot i la grandària imponent de la llibreria ONA, no sé com van aconseguir encabir-hi tant d’ego i d’elogis ensucrats per metre quadrat, a no ser que la Laura sigui com el Big Bang.

Que la catalana tribu, a través d’una excessiva necessitat de referents teologals, hagi acabat transformant dues dones intel·ligents i formades com la Pilar i la Laura en una espècie de caricatura vanitosa d’una força omnipresent, hauria de fer-nos repensar la nostra set de ben plantades messiàniques. De fet, si fóssim realment una mica Rodoreda, ens plauria més l’ètica d’anar treballant incansablement sense fer gaire soroll, i potser també passaríem una existència rodejada d’amics que, lluny de riure’ns les gràcies, es dedicarien a cantar-nos les quaranta a cada frase mal feta o a cada expressió fora de to (gràcies per tot el que vas fer per nosaltres, estimat Armand Obiols). Així, i només així, podríem gosar parlar de la Rodoreda.

Sé que la sola idea d’insinuar una major temprança al món del processisme, en l’univers del ho-tornarem-a-fer i de la-bona-gent, és un acte de temeritat que els lectors més llacistes no em perdonaran. Perquè en aquest país, ja ho sabem, gosar posar entre parèntesis la tasca de la Pilar o de la Laura et fa entrar directament a la galàxia dels monstres. M’aplicaré, doncs, la pròpia medecina i aniré a fer un volt fins al Fossar per veure si els nostres màrtirs em perdonen haver esmenat les nostres deesses. I no em feu gaire cas, ciutadans del millor dels països possibles, car tot això deuen ser dèries d’algú que veu la pròpia tara en els altres. Això sí, correu a comprar les Camèlies, encara que sigui només per comprovar de nou que ni en el millor dels nostres dies, ni en la frase més afortunada, serem una mica la Mercè.

Mai. Ni de conya.