Escric aquest article sense conèixer el resultat final de la Champions entre les dones del Barça i del Lió. Tant li fot, car les nostres jugadores ja han aconseguit regalar-nos una lliçó magistral de poder i d’atenció mediàtica que banyarà d’humilitat l’ego insofrible dels mascles i, sobretot, marcarà un camí meravellós d’emancipació femenina. De fa ja massa temps, i a Catalunya la tara és especialment visible, el feminisme ha castrat les conciutadanes empresonant-les en l’apologia del discurs victimari i la desgràcia, prenent la dissort i el greuge com a únic fil reivindicatiu. Sortosament, les dones del Barça han revertit aquesta dinàmica tan nefasta per demostrar una cosa tan evident com que per afirmar-se i ésser lliure no hi ha res millor que guanyar. Allò que els cursis anomenen empoderament (a casa li’n diem poder) consisteix a fer més gols que l’altre.

Una sola diana d’Alexia Putellas ha fet més per les dones catalanes que totes les turres insofribles de Bel Olid i Marta Roqueta. Una simple passada d’Aitana Bonmatí, curteta i al peu, és més efectiva que tots els simpòsiums sobre igualtat de gènere que els sociates ens han fet pagar a preu d’or al CCCB. Les dones joves del país volen emancipar-se mirant al cel, necessiten històries d’estrelles que les desvetllin: ningú no triomfa plorant com el pobre Junqueras. Gràcies a l’onze del Barça, l’univers de la feminitat ha pogut allunyar-se d’indivídues que només han brillat en l’activisme i la queixa (necessària, només faltaria, sobretot per la fastigosa persistència dels homes en fer-vos mal) i ara, per fortuna, les joves catalanes poden reivindicar la victòria sense embuts. El Barça femení ha demostrat una cosa tan poc nostra com que guanyar ha de ser el més normal del món.

De fa ja massa temps, el feminisme ha castrat les conciutadanes empresonant-les en l’apologia del discurs victimari i la desgràcia, prenent la dissort i el greuge com a únic fil reivindicatiu. Sortosament, les dones del Barça han revertit aquesta dinàmica tan nefasta per demostrar una cosa tan evident com que per afirmar-se i ésser lliure no hi ha res millor que guanyar.

Qui gosaria posar una sola mà sobre Jennifer Hermoso? Quin mascle s’atreviria a vacil·lar davant la mirada glacial de Fridolina Rolfö? A les dones del Barça no les toca ni Déu, i ben aviat quasi no les acariciarà ni el fucking aire que respirem perquè seran estrelles mundials tan inaccessibles com els respectius mascles. Ja li he dit al president Laporta i a l’estimadíssim Xavier Puig que tinguin la bondat de fer justícia i facin el favor de regalar-los un augment de sou a totes les nostres meravelloses jugadores (si cal treure calés d’algun dels patatots que hem heretat de l’època Satanàs Bartomeu, endavant!). Després de normalitzar el triomf, allò que necessita reivindicar la ciutadania femenina de la tribu, ancorada en un anticapitalisme nefand i espantós, és entendre que la igualtat de gènere consisteix a fer pasta, molta pasta. Els drets, pesi a qui pesi, es guanyen sumant zeros.

Tot això que explico, as usual, és ben senzill d’entendre, però la humanitat sempre ha après les coses més fonamentals mercès a herois, deesses i relators genials. Els catalans, especialment tòtils, hem hagut d’esperar un grup meravellós de dones que han vençut la moral d’esclau del país per oferir-nos la bona nova. Mentre el Govern de la Generalitat diu a les dones que s’emancipin a força de dir totis i estrafer el llenguatge d’una faisó ridícula, avui les jugadores del millor equip del planeta blocaran el cos del rival, si cal, posaran la cama perquè les lioneses caiguin a terra desfetes d’impotència i, evidentment, intentaran fer el possible per despistar l’àrbitre i marcar en fora de joc. Guanyar, guanyar i tornar a guanyar. Gràcies, meravelloses culers. No sembleu d’aquest país, i com més alt piqueu més valuosa serà la vostra lliçó contra el derrotisme insofrible de la tribu.

Ara prou de garlar, que comença el match. L’important, només faltaria, no és participar. Només participarà el subcampió.