Al segon pis del MACBA, al bell mig de la notable exposició Poesia Brossa, hi ressona en bucle el fragment d’un vídeo filmat per en Portabella on es recull la intervenció de l’escriptor barceloní al I Festival de Poesia Catalana que se celebrà a la Sala Gran Price de Barcelona el 25 d’abril de 1970. Amb veu de cigarreta i posat somrient, Brossa diu a la concurrència que la seva intervenció serà breu (contràriament al fer dels seus companys com ara Espriu o Oliver, que aprofiten l’ocasió per lluir la seva cosa més lacrimògena i patriòtica) i, sense més conyes ni pompa, els dispara el seu conegut Poema: “Del cos de Mossos d’Esquadra/només n’hi ha autoritzada una secció/que es considera com a força d’ordre/públic i es limita concretament a prestar/servei a la Diputació Provincial.” La concurrència esclata de joia i, content com un nap-buf alçant els braços, el poeta torna a la primera fila d’il·lustres mites de la lletra tribal entre crits de "Llibertat! Llibertat!".

És impossible no fixar-se en la intervenció d’en Brossa i admirar-la (encara més) a la llum de l’actualitat, amb la policia autonòmica catalana intervinguda com qualsevol minsa funció de la Generalitat i els carrers del país entonant els mateixos crits que fa quasi mig segle (!!!), ara per suplicar l’alliberament dels seus ostatges polítics. Passejo pel MACBA mentre intento aïllar-me de la veu del poeta i admirar la seva poesia escultòrica, però l’ombra de Brossa em persegueix: què diria el paio que es va jugar els collons (i més coses) l’any setanta demanant una policia autènticament nacional, si veiés com els representants de la tribu acaten feliçment la Constitució espanyola? Què diria el poeta si alcés al cap i veiés tota aquesta apel·lació constant a la simbologia, que es fa de declaracions simbòliques, investidures simbòliques, presidències simbòliques, repúbliques simbòliques? Ens falta ben poc, creieu-me, per arribar a creure que la nostra pròpia naturalesa corporal també és simbòlica!

Jo creia que la nostra revolució, la nostra tasca cultural, seria la de fundar un nou Estat per allunyar-lo dels vicis espanyols, la seva llei autoritària i la seva economia clientelar. Jo havia pensat, imbècil de mi, que la nostra tasca seria recuperar quatre textos de Pla, Ors i Sagarra, per lliurar-los als joves d’avui i fer que poguessin convertir-se en escriptors d’una literatura lliure. Imbècil de mi, ho torno a escriure, perquè ara resulta que la nostra revolució cultural continuarà essent la de recordar tothora que vivim voluntàriament ocupats per un Estat de naturalesa xarona i que, per si fora poc, encara hem d’aguantar estoicament les troles dels nostres representants legítims. Jo havia somiat fer de pensador en un país lliure, ja veieu si n’arribo a ser de ruc, però aquesta plèiade de realistes m’haurà d’obligar a passar-me anys i panys destrossant la buidor de la seva punyetera simbologia.

Potser la nostra revolució cultural haurà de venir precedida d’aquest petit atac de modèstia. Vist com ha anat la cosa, haurem de tornar al passat per reivindicar tot el que somiaven els nostres pares, tot això mentre ens deixondim d’aquesta nostra naturalesa mig burgesa que ens han regalat els anys de bonança econòmica. Primer haurem d’esmenar tota la nostra vida i després arremangar-nos per retrobar lluites del passat. Gràcies, senyor Brossa, per recordar-me quina és la meva revolució cultural. Quina merda de revolució, dit sigui de passada...