Si mai arriba la independència a la tribu, haurà estat sens dubte mercès a la tasca a favor de l’alliberament que ens ha regalat el Partit dels Socialistes de Catalunya, i m’explicaré. Una de les moltes coses que Jordi Pujol va tenir ben clares al llarg de la seva presidència és que el nacionalisme català mai no havia de caure en la temptació de reformar l’Estatut del 79. A través de l’art de la puta i la ramoneta, el Molt Honorable 126 aconseguí un poder quasi il·limitat Catalunya endins i la capacitat simultània de forjar pactes amb diferents administracions estatals. Pujol pensava que un canvi estatutari, amb millor finançament o garanties culturals pels catalans, era contraproduent per dos motius: primer, perquè desfermaria la repressió que ara coneixem del poder central i, segon, perquè establir un major nivell de competències li castrava l’art de queixar-se i de treure’n rèdits.

Mentre Pujol va preferir manar molt i legislar poc (inoculant als catalans la sensació que la Generalitat era molt més poderosa que els ciutadans del país), Pasqual Maragall va voler traduir la follia olímpica a l’encaix de Catalunya a Espanya. Conscient que els seus amics del PSOE eren federalistes de boquilla, Maragall intentà crear una asimetria espanyola des de Catalunya, impulsant un text que sabia problemàtic. El Molt Honorable 127 va pensar que amb l’ajuda de Zapatero i de la majoria progressista del Congreso en tindria prou per impulsar el text original de l’Estatut del 2006, un corpus legal que ara (curiosament) reivindiquen com a recuperable fins i tot els popes del PSOE que van tenir un especial interès a destruir-lo. Poc esperava Maragall que, davant d’aquest progrés inqüestionable de l’autogovern, la dreta espanyola s’encabronaria.

El PSC de Montilla va ser fonamental perquè els catalans s’adonessin que la reforma legal d’Espanya impulsada des del Parlament era una de tantes quimeres amb què es podia perdre temps

I així fou. No cal recordar la recollida de firmes contra l’Estatut impulsada, entre d’altres, per Josep Piqué, Vidal-Quadras, Sánchez-Camacho i companyia (un text legal que, dit sigui de pas també comptava amb esmenes del PSC), així com la seva instrumentalització com a excusa perquè el Tribunal Constitucional esdevingués un òrgan polític. Però sí que cal recordar que l’intent fallit de Maragall no només va impulsar que els seus l’acabessin aniquilant, donant pas temps després a la que de ben segur deu ésser la presidència més grisa que ha tingut aquest país, i generant també el primer gran auge de l’independentisme. El PSC de Montilla, i la inestabilitat del Tripartit regint un Estatut escapçat, va ser fonamental perquè els catalans s’adonessin que la reforma legal d’Espanya impulsada des del Parlament era una de tantes quimeres amb què es podia perdre temps.

Sense aquell PSC de Maragall i Montilla, no seríem on som. Per curiositats de la història, el mateix partit que va intentar augmentar l’autogovern català a través d’un nou Estatut ara es troba en la tessitura d’haver d’aprovar una suspensió de l’autonomia, el famós article 155 que, sota l’excusa de salvar els aparents guanys del 2006, podrà arribar a malmetre tot allò de bo que havia comportat el pujolisme: bàsicament, escola, mitjans de comunicació i policia. Entenc la preocupació de molts alcaldes del PSC a qui, lògicament, els veïns deuen fotre una cara de pomes agres difícilment superable quan els associen a la suspensió autonòmica. Però no sigueu durs amb ells, estimats conciutadans. Sense els socialistes, ara encara estaríem molt pitjor. Ells ens han ajudat, i cal que la història els ho agraeixi de tot cor. Pasqual, Montilla: de tot cor, mercès.