Ahir al Parlament s’hi respirava aire d’exèquies. Quan un polític cita massa Salvador Espriu interpel·lant Sepharad, com ahir va fer l’amic Quim Torra, és sinònim que Catalunya està morta o poc que li queda. Les mandíbules dels diputats independentistes es cloïen austeres, tal com havien fet dies enrere mentre l’aspirant Jordi Turull intentava guanyar la confiança de la cambra amb un discurs que podria haver signat Pepe Montilla el 2006. A la tribuna hi destacaven les famílies ploroses d’uns líders que van reclamar a dos milions de persones un coratge que a molts d’ells els ha mancat: la seva presó, injustíssima, la repressió que patiran, fastigosa, la seva incompetència política, cada dia més manifesta, i els ho recordarem amicalment mentre fem tot el possible perquè tornin a casa.

Quan els portaveus indepes van xerrant, els diputats unionistes del Parlament abaixen el cap circumspectes, com si fossin l’amant del difunt amagada al sepeli, la qual cosa fot molta por, perquè els espanyolots acostumen a ser molt més cínics quan es fan els sentimentals i els empàtics que no pas quan et vacil·len. Acabat l’acte, el president Torrent demana fer front comú contra l’autoritarisme de Rajoy, que és aquella forma que ara té Esquerra de maldar per un canvi de govern a Espanya per moderar la tensió. Escolto els discursos dels meus polítics, que repeteixen aquella cançoneta segons la qual “primer aniran contra els independentistes, i després vindran contra tu”. Tornem al catalanisme de tota la vida: Espanyols, no volem ser independents, volem fer-vos més tolerants.

Alguna cosa canvia, i ahir teníem la feliç notícia de saber que Elisenda Paluzie comandarà l’ANC els propers anys. Les seves primeres paraules ja són per emmarcar: més pressió als partits i menys manis de rècord

Afortunadament, no tot és mortuori, en la política catalana, perquè la gent del carrer comença a veure que això de la revolució dels somriures ja cansa i que, sota l’excusa i el xantatge emocional continu de no poder fer res que no sigui honorar reprimits i exiliats, aquí s’estan deixant de fer alguns deures. Alguna cosa canvia, i ahir teníem la feliç notícia de saber que Elisenda Paluzie comandarà l’ANC els propers anys, la qual cosa no només ens assegurarà gaudir escoltant una acadèmica sòlida al món de la política, sinó també poder disposar d'una entitat cívica molt menys controlada pels partits: la irrupció de Paluzie (per fi la més votada és qui guanya, ai las) deu haver causat molta pupa en els filadors de tentacles d’aquest país. Les primeres paraules de l’Elisenda ja són per emmarcar: més pressió als partits perquè facin la independència i menys manis de rècord.

Als funerals no només s’hi plora. També s’hi produeixen catarsis inesperades. No seran les úniques. Vaig escriure fa dies que viurem una clara dissociació entre el fer dels nostres polítics i un electorat cada vegada més convençut a no deixar-se enganyar ni vendre’s amb promeses de fireta. No tot és trist, ja ho veieu, entre sepultures.