Preludiant la xarona celebració del Dia de Sant Valentí, la Conselleria d’Igualtat i Feminismes va piular un text en què es deia: “Idealització, entrega sense condicions, exclusivitat, gelosies, patiment... NO és amor. L’amor ideal no existeix tal i com ens el presenten. Ens avancem al #14F desmuntant entre totes l’#AmorRomàntic i els seus mites i estereotips”, text acompanyat d’una bella il·lustració de la periodista Júlia Bertran amb un jove volgudament androgin que declarava: “si et sóc fidel, no em sóc fidel”. Per si el conciutadà, la conciutadana i el conciutadani encara necessitaven més pistes sobre com desconstruir l’amor vuitcentista, una segona piulada recomanava una selecta biografia sobre l’afer de les escriptoris Maria Climent, la mateixa Bertran, Alba Dalmau i Brigitte Vasallo.
En un present polític putrefacte i amb una elit independentista amb el llistó mental subterrani, és d’agrair que la consellera (i catedràtica) Tània Verge tingui la pretensió d’il·lustrar la tribu amb una acció tan arriscada com fer-la llegir. El que em sobta, no obstant això, és que el Govern necessiti una conselleria per recomanar a la plebs catalana com ha d’estimar la costella i que hom vulgui regular l’amor des de les institucions, encara que sigui amb una pretesa mentalitat aperturista. Entenc que l’univers piulaire no és indret per filar gaire prim, però diria que la toxicitat de les relacions pretesament amoroses no rau en el fet que els mascles catalans hàgim après a estimar llegint Goethe (o que les dones hagin esgotat el seu estoïcisme impregnant-se dels personatges de Rodoreda) ni que l’esperit d’un suposat amor ideal i de fidelitat marmòria ens torni uns agressors.
Molts comentaristes de Twitter van respondre rabiosament i irònica a la piulada de la conselleria demanant quina era la pauta emocional que proposava l’administració. La demanda s’erra de base, car el tuit de la conselleri es basa justament en una concepció de l’amor sense cap ruta ni mètode i en dos supòsits canònics de la postmodernitat: primer, que per a viure una relació/emoció d’una forma sana i racional, en aquest cas l’amor, hom ha de capbussar-se en la tasca desconstructiva d’escatir tots els jocs de poder implícits que hi ha en la forma heretada d’estimar per tal d’arribar a una zona zero suposadament pura de l’amor des d’on es pugui amar des del lliure albir; i, en segon terme, que el llenguatge emocional, la relació amb els altres i, en definitiva, l’afirmació del subjecte que vol estimar i ésser aimat no tingui cap mena de connexió amb el patiment i el dolor.
La pretensió d’un amor sense ferida, angoixa o possessió és impossible des de l’instant en què de l’ésser estimat n’esperem una certa resposta recíproca
Aquest segon punt, el d’una emocionalitat sense pena (que el cursi insofrible d’en Byung-Chul Han ha descrit sota la marca de “la societat pal·liativa”) marca un fenomen bastant propi de la contemporaneïtat. A servidora, i ho dic sense cap mena d’ironia, li sembla fantàstic que la conselleri d’Igualtat i Feminismes intenti estalviar-nos el dolor i la gelosia de l’amor romàntic, i més encara en un país com el nostre en el qual l’afirmació política es basa sistemàticament en el goig de la derrota i en el patiment ploraner. No obstant això (espero que l’administració em permeti sumar el pollavieja ―o, millor dit, el pollamuerta― de Roland Barthes i el seu Fragments d’un discurs amorós a la selecta bibliografia secundària sobre el tema) si hi ha algun fenomen que es resisteix a l’alliberadora tasca desconstructiva i a les ànsies de purificació dels pedants, resulta precisament l’acte d’estimar-nos.
Com demostra Barthes en aquest llibre sensacional, la pretensió d’un amor sense ferida, angoixa o possessió és impossible des de l’instant en què de l’ésser estimat n’esperem una certa resposta recíproca. Del pensador francès ens ha quedat la que, per ara, és la definició més perfecta de l’enamorat (“l’enamorat és aquell qui espera”) i és precisament aquesta espera, el patiment resultant i la (mala) literatura que en fem allò que ens plau de l’amor. Fet i fet, més enllà de cercar una zona no contaminada per l’amor, Barthes recorda que és molt més útil endinsar-se en la riquesa lingüística de les seves situacions estressants o en el terratrèmol emocional que ens provoquen les infinites distorsions d’haver de sortir de nosaltres mateixos per ocupar-nos exclusivament d’observar a qui estimem. Això no nega la felicitat, ni ens fa més tòxics; simplement, ens fa molt menys avorrits.
Hi ha molta més toxicitat en esperar la taula de diàleg de Pedro Sánchez i en governar enmig de la corrupció de base de l’autonomisme que no pas en estimar segons els cànons antics o, en qualsevol cas, en incloure alguna forma creativa de patiment en l’amor. Per fortuna, ni aquesta administració ni cap Govern ens farà canviar la concepció de les nostres relacions emocionals. Sortosament, si més no, la consellera Verge té la delicadesa de divertir-nos una mica; la cosa no ens surt de franc, però, a diferència dels seus companys d’administració, la seva és una conselleria que, en el sentit més literal del món, té l’ànim de distreure’ns i ho fa de meravella. Tot plegat, formant part d’un Govern que es dedica sistemàticament a no governar, és tot un detall. Estimem, doncs, la conselleri. Com ella vulgui, sense idealitzacions i, sobretot, sense esperar-ne cap resposta a canvi; només faltaria.