L’activíssima i activista Tigre de Paper acaba d’editar La voluntat de canviar (Homes, masculinitat i amor), un text interessant de la crítica i teòrica feminista ianqui Bell Hooks en què aposta per destruir la violència consubstancial al patriarcat dient a les dones que estimin els homes. “Per crear homes amorosos, hem d’estimar els homes. Estimar la masculinitat no és el mateix que lloar i premiar els homes pel fet de complir les expectatives de les idees sexistes d’identitat masculina”. Per dir-ho ras i curt, sense negar els efectes perniciosos del domini masculí a la societat, Hooks aposta per tornar a un grau zero en què els homes puguin ésser valorats més enllà del viril: “En la cultura antipatriarcal, els homes no han de demostrar el seu valor i el seu mèrit. Saben, des de petits, que el simple fet d’existir ja els atorga un valor, i el dret de ser valorats i estimats”.

És normal que el volum del que parlo hagi fet arrufar el nas a una part del feminisme tradicional. Al text, la pensadora kentuckiana afirma que la violència patriarcal (a la qual es refereix sovint com a “terrorisme” pel fet de causar molta més mort i dissort psicològica que molts conflictes armats del món), no és patrimoni exclusiu dels mascles: “En la cultura patriarcal les dones són tan violentes com els homes amb els grups sobre els quals tenen poder i poden dominar lliurement”. Hooks es refereix a figures maternes com la seva, qui “creia de tot cor que el paper del pare era imposar disciplina i manar. Quan el pare s’excedia en la violència, ella ho veia simplement com un dret seu”. La duresa inherent a la família, per tant, vindria a ser un pacte tàcit d’identitat que dona el dret a pegar als homes i que pressuposa la contemplació passiva de la feminitat.

Seguint el fil, l’escriptora nord-americana descriu els homes com una espècie d’autistes emocionals a qui els altres (tant homes com dones, suposem) cal que desvetllin a base de l’amor, una noció que defineix com “una combinació de cura, compromís, coneixement, responsabilitat, respecte i confiança”. Encara que aquesta sigui una aproximació a l’amor tan vaga com problemàtica (puix que aquestes són també unes nocions que, bàsicament, han tramat els homes), Hooks afirma que no hi haurà revolució feminista, per dir-ho sense embuts, si es nega als homes la capacitat d’alliberar-se del patriarcat que han construït els seus antecessors al món de l’homo homini lupus i així sortir de l’armari emocional: “La masculinitat feminista pressuposa que, amb el fet de ser, els homes ja tenen un valor, i no cal que “facin”, que “actuïn” per afirmar-se i perquè els estimin”.

Hooks afirma que no hi haurà revolució feminista, per dir-ho sense embuts, si es nega als homes la capacitat d’alliberar-se del patriarcat que han construït els seus antecessors al món de l’homo homini lupus i així sortir de l’armari emocional

Dins la crítica cultural del seu país, Hooks ha tingut un paper difícil d’entomar. Mentre altres pensadores també afroamericanes com ara Myischa Cherry (The case for rage: why anger is essential to anti-racist struggle) han apostat per la ira com a vehicle de reivindicació creativa, l’aproximació hooksiana a la violència de l’home, que no és negada en cap moment, però se salva amb un procés de desidentificació patriarcal en pau. A pesar de la problemàtica del seu approach (la base de tot plegat, un món sense dominació ni conflictes s’explica amb un fonament filosòfic ben feble) crec que La voluntat de canviar amaga una pregunta important que als homes ens aniria bé fer-nos: “en termes de la meva pròpia identitat, soc quelcom que vagi més enllà de la voluntat de domini?”. Que cada congènere pensi si la pregunta resulta catàrtica; jo diria que ho és, i molt.

Dit això, em sembla que el llibre de Hooks amaga una discussió interessant i és la pregunta sobre a qui hauran d’estimar les dones. En efecte, si l’home que busquen és aquell que s’ha desfet del patriarcat, hom no arriba a tenir prou clar si la implicació d’això és que la dona estimi un grau zero de la masculinitat (un home sense més atributs que els imprescindibles per a viure) o si, cosa ben diferent, allò que estimarien les dones resulta precisament del procés mateix de conversió de l’home en un ésser convençudament antipatriarcal. L’autora té tot el dret de no respondre aquesta pregunta, perquè el seu llibre se centra en els mascles, però fa de bon preguntar si les dones maldarien per un estat on mascles i femelles comencessin a estimar des de la intempèrie o, en una espècie de contrahistòria, que només poguessin accedir als homes prèvia renúncia a la seva identitat vetusta.

Entenc que Hooks no respongui a la pregunta, car, si fos el cas, hauria d’admetre que les dones també necessiten un discurs de poder (discursiu, mediàtic i etcètera) per impulsar la conversió dels mascles, vist que, això és innegable, amb estimar-los encara no n’han tingut prou. Però això seria demanar massa, perquè a l’autora el poder sembla no interessar-li gens ni mica. I diria que aquí rau, pesi a qui pesi, la nul·la efectivitat final de la seva teoria.