Aquesta crisi del coronavirus que ens esforcem tant a fer veure que patim és una rebequeria de nens mimats molt de primer món, i la prova més evident d’això és que el nostre confinament Netflix tindrà un final incert però proper en el temps, que sabem del cert que s’estabilitzarà la propagació del virus en la majoria de països del globus, i que la medicina podrà guarir les seves derivades pneumòniques sense despentinar-se gaire. No frivolitzo amb els morts, amb les famílies que han hagut d’acomiadar-se dels congèneres per via telefònica, ni amb l’esforç titànic de metgesses i d’infermers per afrontar la pandèmia. Però qualsevol de les situacions personals derivades d’aquesta crisi, fins i tot en la pitjor de les hipòtesis, són infinitament millors que no pas una gran part dels problemes als quals van haver d’enfrontar-se les generacions d’avis i pares que ens han precedit.
Si jo preguntés al meus padrins Alfons, Lola, Pilar i José Joaquin (nascuts el 1918, 1924, 1916 i 1910, respectivament i al cel siguin) quina ha estat la pitjor experiència històrica i vital que van patir, les respostes inclourien de ben segur conflictes armats entre veïns de gran cruesa, escenes de fam, separació entre amics, assetjament i submissió de gènere difícils d’imaginar en l’actualitat i una existència on l’estat del benestar s’inclogué al seu diccionari particular ben arribada la vellesa. Si ho repetís amb els meus pares Jaume i Cinta (nascuts el 1947 i 1949, i que per molts anys visquin), els records passarien per una joventut castrada per una dictadura ben filla de puta i una forçada maduresa encara marcada pel repte de l’assoliment de drets tan bàsics com ara votar o divorciar-se. Entre patir això i un confinament Netflix d’un benestar inaudit, la tria és obvia.
Que avui puguis pensar si celebraràs la fi de tot plegat amb sushi o pizza indica que el món d’avui és molt menys tràgic del que ens esforcem a pintar-lo
Vivim en un món sovint absurd, on les injustícies del passat regurgiten i en què els drets conquerits perillen. Servidor (1979, i que tampoc no duri gaire més del necessari) ha presenciat com queien les Torres Bessones, ha patit veient la bòfia enemiga pegar els conciutadans l’1-O i quan uns cretins decidiren que el sentit de la seva merdosa vida passava per atropellar indefensos a la Rambla, i segurament és a punt d’afrontar un món en què rebrotarà el precariat i l’auge dictatorial. Però, reietó estimat, no te’m queixis d’haver d’estar dues, tres o si cal dotze setmanes teletreballant, havent de fer flexions i abdominals al lavabo de casa, exercitant-te en l’art del home schooling amb els ploms dels teus fills i barallant-te amb la Meritxell perquè esteu acostumats a tenir una-relació-on-ens-donem-molt-espai-saps?, car si això és el més dur que hem de passar a la vida, doncs jo ja ho firmo.
El fet de no haver viscut una guerra o certes privacions materials no ens fa millors ni pitjors que els nostres ancestres, perquè cada generació té el dret inalienable a regir-se pels estàndards morals que la seva comunitat deliberi. Però els nostres paràmetres (ètics, econòmics i socials) s’han ordit en un context històric que ha fet possible que la tria entre acabar Better Call Saul o cruspir-te l’excel·lent traducció de la Ilíada que s’acaba de cascar en Pau Sabaté pugui ser un dilema moral que et torbi aquest vespre. Que avui puguis pensar si celebraràs la fi de tot plegat amb sushi o pizza indica que el món d’avui és molt menys tràgic del que ens esforcem a pintar-lo. Si has perdut algú estimat o em llegeixes tornant d’un torn de dies a l’hospital, emprenyat com una mona per no poder atendre tothom com déu mana, entenc que t’enfadis. Però, mal que et pesi, la teva ira també és molt del primer món.
Encara que et dolgui, gaudeix-la.