Els cadàvers són l’acta notarial de la guerra. Abans de la croada de Putin contra Ucraïna, les potències del món s’avesaren a un tipus de conflicte bèl·lic que fugia del cos a cos. En això, com sempre passa, havien despuntat els americans, que s’han passat lustres caçant gihadistes mitjançant pistoles teledirigides que uns disciplinats soldats postadolescents manegaven des d’una base de Nebraska amb una videoconsola. De fet, les campanyes de Bush Jr. contra Saddam Hussein i Osama bin Laden havien començat amb la caiguda de les Torres Bessones a Manhattan en allò que l’administració ianqui va titllar de seguida com un atac de guerra; un atemptat del qual, simptomàticament, ni déu ha vist encara la imatge d’un sol cadàver d’aquells quasi tres mil morts (més enllà dels dos-cents jumpers que volaren de les finestres per tal de no palmar-la cremats o sota la pols; de tots els assassinats, encara hi ha més de mil víctimes de les quals no se’n tenen restes).
Ens hem avesat a fer la guerra sense homes ni dones morts. L’analogia del videojoc no és casual. La filòloga i escriptora Corey Mead ja va explicar (War play, 2013) com, després de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit nord-americà no només havia participat en la configuració de la indústria del gaming (considerat el primer videojoc de la història, Spacewar! fou creat per uns estudiants de l’MIT amb finançament del Pentàgon), sinó que va emprar jocs com America’s Army o Virtual Afghanistan per entrenar cadets que s’enfrontaven a una batalla d’insurgències mutants sense gaire carnassa ni sang. Així doncs, l’aparició dels cossos morts de Butxa no només representa un retorn forçat a l’imaginari del segle XX (a fotografies que no havíem vist des de les Guerres de Iugoslàvia), sinó un canvi més profund en què Occident ha d’oblidar la pantalla per despertar-se en el fangar d’allò real.
Quan els executats són visibles, els espectadors de la massacre demanen responsables, compensacions ètiques, i fins i tot la padrina menys documentada comença a enviar generals russos al Tribunal de la Haia
El pas de conflictes de simulacions (parlo de la percepció ciutadana; evidentment que les campanyes gihadistes comportaren taüts i ventresca) a la guerra de sempre també ha provocat que els ciutadans impostin una vella moral popular de batalla: quan els executats són visibles, els espectadors de la massacre demanen responsables, compensacions ètiques, i fins i tot la padrina menys documentada comença a enviar generals russos al Tribunal de la Haia. Però els cadàvers de Butxa no deixen d’ésser un miratge, car la història mai no s’acaba de repetir del tot i l’error de Putin, més enllà de la seva megalomania, ha estat el de creure que podia tornar els estàndards de la guerra i de la política al passat. Això no li serà possible, i no només pel fet que el patriotisme ucraïnès s’emmiralli més en París o Brussel·les que no pas Moscou, sinó per la mutació del sentit mateix de la guerra.
Com va comprovar Espanya després de l’1-O, exercir la violència contra una població determinada per una idea de llibertat i ordida en accions democràtiques de resistència és absolutament inservible (ara falta que els nostres líders indepes també ho entenguin). L’important de tots aquests cadàvers que poblen el sòl ucraïnès, si abandonem el discurs de la cursileria, és que a Putin només li serviran per parapetar-se en una Rússia cada vegada més isolada del món mentre Zelenski els utilitzarà com a moneda a l’alça per ingressar a la Unió Europea o convertir-se en una sucursal dels Estats Units al Vell Continent. Més que guanyar la guerra a Putin o veure’l jutjat, Zelenski voldria entrar al món del lliure mercat europeu, i no m’estranyaria que algunes potències de la UE estiguin particularment interessades a disposar d’un nou paradís econòmic i fiscal per ampliar la seva zona d’estiueig.
De moment, Zelenski ha entès un quelcom molt important. En un sistema liberal, a banda d’ésser icones d’heroisme i resistència, els cadàvers de guerra també tenen preu.