D’ençà de l’aterrada al neoautonomisme, els catalans i la majoria dels mitjans de la tribu s’agraden estressant-se en debats de tres al quarto que, a banda d’excitar la tertúlia i l’exèrcit piulaire, serveixen només per evitar les qüestions de fons. Així passa amb l’assumpte de la candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern 2030 a Barcelona, Pirineus, Aragó i tutti quanti; la tribu porta setmanes barrinant a l’estil contestatari dels noranta sobre si l’efemèride serà bona per al territori i les inversions en infraestructures retornaran la pasta que ens hi deixarem en forma de turistes. La cosa ha servit per tensionar les relacions amb l’administració de Javier Lambán i la comunistada nacional ha aprofitat la possible efemèride per posar els Jocs al calaix de l’ampliació del Prat, del projecte Hard Rock d’un centre Recreatiu i Turístic de Vilaseca-Salou, i de tota quanta cosa que pugui comptabilitzar-se amb bitllets.

Xerrameca innecessària, soroll de fons, guerra de lloques i armes de distracció massiva que amaguen la veritat que no ens volem confessar: actualment, Barcelona es troba llunyíssim d’aspirar a ésser seu d’uns Jocs Olímpics, sigui d’estiu, hivern, primavera, tardor o d’estiuet de Sant Martí. Els Jocs del 92 foren fills de l’ambició política d’uns homes com Samaranch, Serra, Maragall, Pujol i González, uns líders que, amb totes les taques biogràfiques i malgrat totes les diferències polítiques que hi vulguem trobar, tenien el llistó de la imaginació, de la intel·ligència i, sobretot, un sentit del poder que és inabastable a qualsevol dels eunucs que governa l’actual Ajuntament o la Generalitat. Malgrat les seves diferències ―i posa-hi tots els “Arriba Espanya”, tots els 3% i tots els GAL que vulguis― la seva aspiració era competir amb les nacions més riques i desvetllades del món i modernitzar el seu país.

Barcelona, mal que ens pesi, no entra en el top 25 de cap categoria de negoci o lleure entre les grans ciutats del planeta

A Barcelona i a Catalunya, políticament, ja fa temps que hi ha guanyat el colauisme. I quan escric aquest mot vull dir quelcom d’abast més gran (i dissortadament persistent) que la presència de Colau a la plaça Sant Jaume. La capital del nostre país s’agrada anant de pobre pel món, ja fa massa temps que assenyalem amb el dit la gent que té ambició, que la fregim a impostos i sospitem que tot aquell que hagi fet un poc de cash és un cabronàs o no té escrúpols. La Barcelona on vaig créixer, gràcies Pasqual, era una ciutat on la gent reia pel carrer, on tot era possible. Avui els nostres herois són els desnonats, hem canviat la rumba per treure la pols a l’Himne per no guanyar del plom insofrible d’en Lluís Llach. Busqueu qualsevol especialitat, ofici, activitat cultural i d’oci; Barcelona, mal que ens pesi, no entra en el top 25 de cap categoria de negoci o lleure entre les grans ciutats del planeta.

A base d’entronar líders de pacotilla i rebaixar l’octubrisme fins a convertir-lo en desobediències de saló, els catalans hem oblidat que els Jocs, com qualsevol pugna que es jugui entre nens grans, es trama en despatxos on la nostra classe política no podria ni demanar-hi hora. Barcelona no és una ciutat olímpica; hi posis els Pirineus, hi afegeixis algunes muntanyes dels veïns de l’antiga corona, o doblis l’alçada de la Pica d’Estats amb un truc i un acudit dolent del Mag Lari. La responsabilitat, però, també és nostra, car així com fa trenta anys tots vam acceptar que Barcelona havia de patir una transformació urbanística i econòmica radical (i per tant, dolorosa i megalomaníaca) per situar-se entre les primeres ciutats del planeta, ara patim per si els Jocs acabaran amb la vida dels esquirols. No ens hem fet més sensibles; ens hem fet més covards i hem perdut de vista el món.

La Xina i Rússia han irromput al joc de poder mundial sense demanar permís i ara Pequín ja serà la primera ciutat en acollir uns Jocs d’estiu i uns d’hivern. No vull imitar en res aquestes dues teocràcies fastigoses ni blanquejar els seus caps d’estat criminals. Parlo d’una ambició i del sentit d’una lluita per ser els primers, que, desenganyem-nos, ja no tenim. No tot està mort; malgrat el colauisme (un fenomen que, per cert, compta amb la coresponsabilitat de l’independentisme nacional, entestat a presentar toies i ancians a l’alcaldia), aquesta és una ciutat on encara hi sobreviu el talent, que resisteix en el seu mediterranisme militant i emprant una de les poques llengües minoritàries del món que no compta amb un estat i encara produeix una literatura de primera fila. De talent i de ganes d’arrasar ens en sobren, només faltaria; però no hi ha ningú que ho tradueixi en política, ambició i poder.

No, amics meus. Barcelona és meravellosa, certament, però ja no és una ciutat olímpica. Traieu-vos-ho del cap.