A cada nou indici de corrupteles al PP, el sobiranisme acostuma a saltar amb aquella alegria ressentida de quan hom veu l’enemic marejant la perdiu i Rajoy fent-se l’orni com si la cosa de la Púnica i del Gürtel no anés amb ell, la qual cosa serveix a la penya indepe per fer acudits sobre Don Tancredo i a Enric Juliana per escriure articles florits sobre el relativisme moral del president espanyol. En efecte, Rajoy trama la política amb la mateixa actitud de quan fa allò de caminar de pressa abillat amb xandalls de pobre, activitat motriu que no és ni trescar ni fer el galop, però amb la qual el president espanyol, amb el mentó apujat i gallard com un opositor que ha passat a la propera frase de l’examen, va esquivant els tolls amb la satisfacció d’enterrar tot déu qui l’escarneix. Rajoy viu sempre tranquil, perquè –al capdavall– la justícia li enchirona els enemics que té a casa seva.

No he escoltat les mateixes mostres d’indignació de la tribu amb el silenci d’Artur Mas en tot l’embolic de Germà Gordó, que ahir despatxava allò que abans coneixíem com una imputació amb un tuit tan joliu com històric: “Meditat. Decidit. Diputat no adscrit. Servei públic. Il·lusió. País Obert. Centrat. Lliure. Just. Visca Catalunya!” Amb dos collons i una prosa sense verbs, Germà! I després ens diran que això del centre polític no existeix o que és cosa de covards i de tebis! Però el més fotut no són els haikus de l’antic conseller de Justícia, sinó el silenci sepulcral del seu primer valedor polític. Pascal i Bonvehí ja han aconseguit pressionar perquè Gordó abandoni els pedecàtors, amb la qual cosa serà interessantíssim veure les intervencions del diputat exiliat al Parlament, especialment aquelles en què en Germà estigui d’acord amb les resolucions de Junts pel Sí.  

On ets, president? Aquest buit de silenci, com és evident, no pretendràs que te’l salvin la Pascal i el pobre Bonvehí

Però el silenci de Mas, far del procés i referent internacional de la cosa nostra, és encara més feridor que les (legítimes) filigranes del seu antic germà per tal de sobreviure. L’obsessió de convergents i dels nous pedecàtors amb protegir la figura de l’antic Molt Honorable 129 pot arribar a resultar contraproduent. En la polèmica sobre la possible inculpació de Convergència per part del patronat del Palau de la Música, Mas va mantenir la seva actitud sepulcral, quietud perfecta que va dur la mística de John Cage als viaranys de Sant Pere més Alt. Novament, enmig d’un cas com el de Gordó, que relliga la Convergència pujolista amb el finançament de les primeres etapes de Mas com a líder, el silenci ha estat la pauta. La pregunta, a hores d’ara, és obligada. On ets, president? Aquest buit de silenci, com és evident, no pretendràs que te’l salvin la Pascal i el pobre Bonvehí.

No podem escandalitzar-nos amb els silencis tancredians de Rajoy i romandre palplantats amb l’actitud del 129, simplement perquè sigui un actiu del procés, sobre la qual cosa –dit sigui de pas– caldria donar-hi un parell de voltes. De la mateixa faisó que somriem quan Rajoy parla de Bárcenas com si fos un conserge del PP que es va fitxar per error i del qual ell no en tenia cap notícia, subsumir el cas Pujol a un assumpte merament familiar, com havia fet Mas en el passat, i creure que això de Germà Gordó s’acabarà a còpia de tancar la boca no sembla la millor solució. A partir d’ara, al Parlament hi haurà un polític imputat a causa de la trama d’un partit, per molt que s’amagui al grup mixt. Repeteixo la pregunta: on ets, president? De tot això, res a dir? Ara no toca? Diria que, després de fer un pas al costat, el que tocaria ara és fer-lo endavant i, si no és molèstia, obrir la boca.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat