Avui llegireu aquesta i d’altres gasetilles d’El Nacional amb el caneló a la gola, havent de suportar les salmòdies d’un cunyat que es creu doctor en epidemiologia, i amb la seguretat que el trencament de les bombolles d’immunitat d’un dinar familiar necessàriament caòtic implicaran que la propera setmana es disparin els contagis d’òmicron i la conseqüent cadena de restriccions amb el permís del TSJC. El que vivim en aquest present foll és una forma radicalitzada d’una dinàmica essencial del capitalisme, basada en la contínua assumpció de riscos individuals (inversions, empreses, aspiracions vitals) matisades per un estat del benestar que ens hauria de fer coixí per si ens errem o si les coses van maldades. L’important d’aquest darrer any, l’any del contagi, és que ens ha fet adonar de la precarietat d’aquesta xarxa; ens pesi o no, ni tenim ni de ben lluny la millor sanitat del planeta, com repetíem cofois, ni som la Dinamarca del sud ni un país del primer món.
La humilitat sobrevinguda de saber-nos una tribu molt menys rica i plena no és cap mala notícia, perquè el realisme sempre et fa anar pel món amb el cap més endreçat.
Però pel que fa al risc, i això és molt més transcendental, l’explosió de la covid i el futurible mapa d’un món on hi hagi esclats virals d’igual o major força ens ha projectat com un coet a experimentar la “cara B” de la globalització. Com ens han contat els epidemiòlegs professionals, en un entorn d’alentida però encara incessant circulació de mercaderies, aliments i persones, la immunització d’un país és una fita insostenible. L’enemic viral, contra el que deia el presidente d’Espanya, sí que hi entén de fronteres i de països, i fixa’t si hi toca que se les saltarà alegrement quan li surti dels picarols. Per molts murs que ideïn els mandataris neo-trumpistes a les fronteres, el nou paradigma del contagi s’escolarà entre les escletxes del sistema i l’aïllament total de les nacions serà totalment quimèric.
A les crisis migratòries provocades per l’escalfament global s’hi sumaran, i no és cap anada d’olla, una nova pila de ciutadans del món que creuaran mars i muntanyes cercant la promesa d’un entorn menys contaminant.
Si el Mediterrani ha estat un corredor de pasteres a pesar de la crisi econòmica dels països europeus, el món de demà veurà com els no-llocs i els marges esdevenen un autèntic bulevard dels sense-pàtria. Ja fa temps que els països que lideren el món —mal que ens pesi, la Rússia dictatorial de Putin i la Xina encara més fatxa del comunisme— intenten comprar parcel·les i ports dels països del vell continent per tenir-lo controlat, mentre es parapeten en societats cada vegada més totalitàries i així s’asseguren la parròquia poc revoltada. Entre aquests mastodonts, la supervivència de petites illes com la de la nostra tribu dependrà de si podem ordir una societat més porosa, menys poruga i amb una democràcia molt més oberta.
Durant aquests darrers mesos, hem comprovat com l’administració catalana ha aprofitat l’avinentesa del virus per fer-se més opaca i aprofitar les restriccions de l’òmicron perquè els seus funcionaris juguin a fer de serenos que canten el seny del lladre abans d’anar a dormir. D’una forma maldestra però igualment perniciosa, els líders del nou autonomisme han aprofitat el desengany general i la por que es deriva del contagi per rebaixar les seves ambicions i tornar a una política que vol imitar els anys del pujolisme. Això explica totes aquestes campanyes pornogràfiques per salvar el català (un problema del que servidor escrivia fa només uns quants mesos i ningú no li feia puto cas), la necessitat de recuperar la gargamella del plom d’en Lluís Llach i tota una sèrie de remakes que, de seguir amb aital progressió, ens obligaran aviat a tornar a obrir la paradeta del Filiprim.
L’any del contagi permanent, que comença amb el virus i acaba amb el desànim d’una classe política morta, només es pot combatre apel·lant a la força dels individus i la resistència que tots plegats podem oposar a la nova tecnocràcia que ens pretén fer més pobres i xaiets. Acabats els canelons i fetes les abraçades, torneu a casa i prepareu la reserva de combustible vital, que per lliurar-nos d’aquesta negativitat espantosa necessitarem molta feina. Jo hi continuaré posant els mots, faltaria més, perquè són el preludi de la força. Estigueu bé i reposeu; poc, que demà comença la batalla, i serà llarga.