Si jo fos membre del Govern o un dels pensaires de l’ANC (cosa que, per fortuna col·lectiva de la tribu, no és el cas) faria tot el possible per iniciar com més aviat millor una campanya institucional sobre el referèndum d’autodeterminació que inclogués la participació dels votants del ‘no’ als consegüents debats ciutadans escampats per tot el territori. Si algú mereix ser el portaveu del ‘no’ és Albano-Dante Fachin, el líder de Podem a qui Iglesias, Echenique, Monedero i –ben aviat– fins i tot l’esperit de Gramsci demanarà que abandoni la direcció d’allò que els líders progres madrilenys, continuant amb la seva tradició jacobina, veuen com una pura sectorial catalana. El pecat de Fachin és el de molts federalistes de cor que han volgut iniciar els processos constituents de les nacions d’Ibèria saltant-se el centralisme i cometent la gosadia de fer votar els ciutadans a qui representen.

 

Entenc que, des de la perspectiva d’Iglesias, Fachin sigui l’ésser més incòmode del món, perquè ha estat ell i només ell qui, sense dir-ho, ha palesat que tot el discurs de Podemos sobre la desobediència política (pel que fa a la necessitat de pagar el deute extern o de no finançar públicament els bancs fallits o corruptes) desapareix misteriosament quan es parla de Catalunya. Només Fachin ha fet que tota quanta cita sobre Rosa Parks s’apliqui a mobilitzar l’electorat el proper 1-O, pensi el que pensi: i, evidentment, si alguna cosa no perdonen els progressistes espanyols és que algú apliqui les seves idees però a la nació equivocada. Iglesias i els seus volen fer la revolució, no hi ha cap mena de dubte: però la volen fer a Espanya i, si Catalunya gosa iniciar-la primer, els sortirà el petit Franquito que duen amagat a la panxeta i començaran a parlar de cajitas de cartón.  

 

Errejón ja va cometre l’error de fer costat a allò que anomenarem referèndum unilateral i ja sabeu quina va ser la dosi de fraternitat amb què els seus amics se’l van ventilar sense pietat. Des de Catalunya, Fachin i els seus estan demostrant una resistència i unes vísceres que la pedanteria d’Errejón no va poder ni olorar. Algú pot estranyar-se que, en un procés constituent com són els instants previs a l’1-O, Iglesias sigui molt més bel·ligerant amb el seu lloctinent català que no pas amb Puigdemont o Junqueras: però si et sorprens, amic meu, és que no tens ni punyetera idea del que és Espanya. Fachin està descobrint, de mica en mica, que ja pots disfressar-te de lila, vermell o blau, que aquí les coses es fan des del quilòmetre zero o, en cas contrari, ja pots calçar-te, xato. A Fachin, si continua com ara, l'espera alguna portada comprometedora d’algun diari madrileny. Feu-me cas.

 

Insisteixo, amics de l’ANC, jo de vosaltres m’enduria l’Albano-Dante per totes les places de l’extraradi a defensar el ‘no’ a la independència. Seria fantàstic veure com Parlón, Ballesteros i d’altres alcaldes socialistes de pro li neguen la plaça pública a la cara més visible de Podem i el portaveu més demòcrata del ‘no’. Cridar a la participació des del progressisme rupturista? Però Fachin, fill meu, qui recoi t’has pensat que ets? Correu, membres del Govern: munteu debats per tot el país i dueu Fachin a defensar el ‘no’, perquè si les coses continuen així en dos mesos a can Podem, encara es repensarà el vot i se’ns tornarà normal, pobre fillet meu. El que li espera no té nom.