Els independentistes ja tenim una nova col·lecció d’aquell tipus ben determinat de fotografies que, segons els visionaris del procés, haurien de provocar que el sistema polític espanyol col·lapsi ben aviat com una catedral en flames. El problema és que l’àlbum de les instantànies acumulades (de l’1-O a l’empresonament del Govern que el parlamentarisme català no s’atreví a restituir) s’engreixa a una velocitat alarmant i, malgrat la nostra insistència en el si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, l’Estat mai no acaba de tombar-se i respira molt tranquil. Això és el que pot deduir-se de la sessió d’ahir al Congreso, marcada per la presència dels presos polítics als escons, una realització televisiva de vergonya aliena que els amagava volgudament (a casa, d’això, sempre n’hem dit censura) i diferents formes ben creatives d’acatar la Constitució espanyola.

Com sempre, en això de l’estètica no hi ha qui ens faci ombra, i la providència va fer que la joveníssima diputada republicana Marta Rosique hagués de cridar al vot per la presidència de la cambra abillada amb una samarreta on hi posava Acció Antifeixista / Països catalans. Qui diu estètica diu també la poesia, i aquí em teniu els diputats prometent la Carta Magna per imperatiu legal “amb lleialtat al mandat de l’1-O” o “per la República catalana”. Res més cínic, ai las, perquè si alguna cosa han fet els partits de l’oligarquia independentista, ha estat esvair la memòria de l’1-O a força de traficar amb les esperances de la tribu prometent un referèndum pactat, així com de buidar de significat polític palpable el concepte de “república”, que ara mateix s’empra talment com un comodí. Si els diputats haguessin estat lleials al mandat l’1-O, com sap tothom, no haurien d’asseure’s al Congreso.

Acatar, per molt creativament que es faci, sempre implica acatar

M’admira i m’exaspera alhora la naïvetat de molts conciutadans quan pensen que això d’ahir pot fer trontollar els fonaments de l’Estat. Contràriament, Espanya viurà encantadíssima d’haver-se conegut amb un catalanisme de samarretes que continuï prometent-ho tot sine die. Lluny d’una incomoditat o d’un perill, el fet que els líders independentistes que varen gosar trencar la suposada unitat d’Espanya acabin asseguts en un indret on, els agradi o no, són representants de l’estat que diuen combatre és una victòria espanyola. Perquè siguem francs; ser fidel al mandat de l’1-O i ser representant del poble espanyol són dues peces que no encaixen, de la mateixa manera que pretendre fer política independentista des d’una presó espanyola és un atac a la mínima intel·ligència dels electors i una presa de pèl. Renunciar a les conviccions independentistes mai no pot ser un guany.

Tot això ho saben perfectament les bases i els militants d’Esquerra i Convergència, però encara és hora que demostrin als seus líders que no els poden comprar amb quatre nòmines i les engrunes d’un càrrec a la Generalitat, així com també és hora que moguin el cul per superar les estructures oligàrquiques dels seus partits, que no tenen cap altra intenció que sepultar-los per sempre en l’autonomia. Els electors saben perfectament que de fer turisme i selfies al Congreso no se’n traurà res de bo. Ara només falta que s’alliberin i que ho diguin. Perquè acatar, per molt creativament que es faci, sempre implica acatar. Fins i tot aplaudien a la Batet, els enximpladors de la base...