Les notícies que ens van arribar divendres des del Tribunal General de la Unió Europea tenen una importància proporcional al silenci que sobre ella han tingut els principals mitjans de comunicació espanyols i dirigents polítics, que semblen haver d'assimilar el que està succeint. Sol passar: posar el focus en l'absurd i moltes vegades fals, per callar de manera absolutament indissimulada quan la informació els desmunta els seus relats i estratègies.

I és que divendres, amb la resolució que va dictaminar el vicepresident del Tribunal General de la Unió Europea, rebutjant la petició de mesures cautelars sobre Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, s'ha llançat una altra plantofada més, afegint a les múltiples bufetades una d'incontestable contundència. Una plantofada judicial des de les més altes instàncies que ha pres la molèstia d'argumentar les raons per les quals es rebutja una mesura sol·licitada, generant una curiosa situació: aquesta en la qual et diuen que no, però t'estan donant la raó de fons. Per això és important explicar el que s'ha dit en aquesta resolució, més enllà de quedar-nos amb el titular que assenyala que "El TGUE rebutja tornar-li la immunitat a Puigdemont".

Perquè la realitat és molt una altra. És molt més que això. I en les raons per denegar aquesta "devolució d'immunitat" es troba el que de veritat importa.

Mentre la majoria actua com si no hagués passat res, el cert és que sí que passa. I el que és més important: el que pot passar a partir d'ara.

Amb la resolució del vicepresident del TGUE s'ha deixat en evidència, una vegada més, la Justícia espanyola, representada en la figura de Pablo Llarena en aquesta ocasió. Però no només a ell, ja que forma parteix del procés que està duent-se a terme al Tribunal Suprem, a la seva Sala Segona, presidida per Marchena. I juntament amb ells, queden en evidència mitjans de comunicació, polítics i portaveus que s'han encarregat molt tossudament de voler donar a entendre el que no era, el que no ha estat, el que no és i el que segurament no serà. El que passa, a més, és que a mesura que avancem, les bufetades són més fortes i al final, si es donés la circumstància de veure passejar pels carrers de Barcelona a Puigdemont un d'aquests dies (que ara mateix seria possible), hi hauria caps que esclatarien en curtcircuitar.

La situació que ara ens brinda la resolució del TGUE ens torna a plantejar un dubte més que raonable: desconeixen el funcionament de les lleis europees el jutge Llarena i els que l'acompanyen en la seva croada? O, al contrari: coneixen les normes europees i, així i tot, actuen vorejant-les i donant a entendre a Espanya que les coses són diferents del que impera la llei?

Si desconeguessin les normes europees, malament. Ja que un jutge, tot un magistrat instructor del Suprem ha de ser un expert en la matèria.

Si les coneix, però decideix passar d'elles, malament també. Ja que ni un jutge ni cap ciutadà europeu no pot desatendre la normativa vigent a Europa, i si ho fa a posta i és un càrrec públic, com en aquest cas un jutge, podria donar-se la circumstància d'estar davant d'un cas de prevaricació.

Desconeixen el funcionament de les lleis europees el jutge Llarena i els que l'acompanyen en la seva croada? O, al contrari: coneixen les normes europees i, tot i així, actuen vorejant-les i donant a entendre a Espanya que les coses són diferents al que impera la llei?

En qualsevol dels dos casos, que serien greus, el fet que sigui un jutge espanyol el que estigui organitzant semblant espectacle en el pla europeu no deixa en bon lloc a la Justícia espanyola, que podria estar en aquest cas mostrant símptomes greus d'una necessària atenció per part de les institucions comunitàries. Aquestes que ja han dit en reiterades ocasions en els últims mesos que, o “ens posem les piles” amb l'estat de Dret, garantint la independència judicial, la supremacia normativa europea i la gestió de la independència dels jutges de manera específica, o no ens donaran un euro dels fons de recuperació. Dit sigui de pas que Espanya està guanyant-se a pols una bona estirada d'orelles en aquest sentit per altres causes que també esquitxen als togats: per molta pressa que vulgui donar-se a posar pegats per a renovar el TC, a tombar parcialment la llei mordassa i a pressionar tot el possible per a una reforma del CGPJ els forats són massa i massa grans. Llarena ve a posar-li la guinda al pastís.

Un Llarena que serà estudiat per posar i llevar euroordres atenent aparentment les circumstàncies i a les aparents possibilitats de victòria o derrota en el pla polític i no a criteris estrictament jurídics. O per no reconèixer que estan suspeses (fins i tot dir el contrari) quan així ho determina la llei europea. Això és el que li explica el vicepresident del TGUE i no dona marge a la interpretació: perquè remarca en el seu escrit que les euroordres estan suspeses des del moment en què Llarena planteja una qüestió prejudicial al TJUE. Ho subratlla i deixa molt clar que ni Puigdemont, ni Comín ni Ponsatí poden ser detinguts en cap Estat membre ni llocs a la disposició de les autoritats espanyoles en aquest moment. I per si hi hagués dubtes remarca que el Suprem ho sabia en el moment en què Puigdemont va ser detingut al l'Alguer. Tot un galimaties que, si s'explica fora del llenguatge jurídic, s'entendrà perfectament.

Recuperem alguns fets.

El 12 de gener i el 10 de febrer de 2020, acabats de prendre possessió dels seus escons com a eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i estant a la presó els seus companys independentistes, ja condemnats, el Tribunal Suprem envia al Parlament Europeu els escrits mitjançant els quals sol·licita que els sigui retirada la immunitat que tot eurodiputat té, per a poder jutjar-los a Espanya.

El president de la Sala Segona, Manuel Marchena, signava aquests escrits, amb l'objectiu d'aixecar la protecció parlamentària per a així aconseguir que els Estats membres de la UE lliuressin a aquests eurodiputats en virtut de les euroordres que Pablo Llarena havia estat posant i llevant de manera incomprensible des de la perspectiva jurídica.

Va començar així el procés suplicatori al Parlament Europeu mentrestant, en paral·lel, seguien les actuacions judicials per demanar el lliurament d'altres exiliats com Lluís Puig, que es trobava a Brussel·les.

Al gener de 2021 la Justícia belga va tancar definitivament la petició de lliurament a Espanya de Lluís Puig considerant que no estava garantit que el Sr. Puig pogués tenir un judici a Espanya amb totes les garanties i qüestionant, a més, el propi tribunal que pretenia jutjar-lo, al·ludint al jutge natural. Aquesta sentència ferma va cabrejar notablement a Espanya, concretament al jutge Llarena, pare de les euroordres. Al jutge d'instrucció no li cabia al cap que un tribunal belga pogués entrar-hi tan a fons, és a dir: posar-se a avaluar qüestions de garanties processals, de jutges naturals…. Així que es va posar a pensar en què fer, ja que el suplicatori en el Parlament Europeu estava a punt de donar resultats, i si Puigdemont es quedava sense immunitat, però continuava sent resident a Bèlgica, la resposta dels jutges seria la mateixa que per a Puig. Llarena necessitava actuar, fer alguna cosa i intentar per algun mitjà tombar la sentència belga. Però no podia fer res fins que el Parlament Europeu no confirmés la retirada de la immunitat. Així que tocava esperar.

Seria el 9 de març de 2021 quan el Parlament Europeu retiraria la immunitat als tres eurodiputats, excepte per poder acudir a les seves reunions en i del Parlament Europeu. Aquest mateix dia va ser quan Llarena va presentar la qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Era l'única manera que el jutge instructor tenia d'intentar reconduir el que a Bèlgica ja havia estat una bufetada contundent. No obstant això, no va pensar que amb aquesta pregunta es tancava les portes durant uns quants mesos. I és que, segons el Dret de la UE, quan planteges una qüestió prejudicial davant el TJUE l'assumpte sobre el qual fas la pregunta queda en parèntesi, congelat, suspès. I, per tant, en plantejar la qüestió sobre la causa penal de Lluís Puig i les euroordres també estava preguntant sobre la causa penal de Carles Puigdemont, de Toni Comín, de Clara Ponsatí. En fer aquesta pregunta, quedaven en suspens tant la causa penal com el que d'ella es derivés: és a dir, les euroordres.

Valdria la pena posar un peu a Espanya per desmuntar tot el relat espanyolista? Si vinguessin a Espanya i fossin detinguts, quin seria el recorregut i l'estratègia possibles? Es mobilitzaria el TGUE o quedaria això enterrat durant mesos, privant de llibertat tres parlamentaris que no podrien acudir a les seves reunions al Parlament, vulnerant així els seus drets?

Per la seva part, els tres eurodiputats independentistes catalans, van recórrer al Tribunal General de la Unió Europea el 19 de maig denunciant que el Parlament Europeu havia vulnerat els seus drets en la retirada de la seva immunitat. Dies després van sol·licitar també que es prenguessin mesures provisionals anul·lant aquesta retirada d'immunitat fins que el tribunal prengués una decisió final. Aquesta petició es va rebutjar assenyalant que no hi havia raó per sentir-se preocupats, ja que les euroordres estaven suspeses. Un fet que, a més, va confirmar l'Advocacia de l'Estat espanyol.

Va ser el 23 de setembre quan Puigdemont va arribar a l'Alguer, a Itàlia, i va ser detingut. Per alguna raó, no havia quedat clar als agents que el van rebre que l'euroordre que els apareixia en el seu sistema informàtic estava en realitat suspesa. Va ser posat a disposició judicial, i finalment es va decidir no lliurar-lo a Espanya. Els fets van demostrar que ni Puigdemont, ni Comín ni Ponsatí no eren detinguts i traslladats a Espanya. Ni en Itàlia, ni en França, ni en cap dels Estats europeus en els quals han estat fins ara. Tanmateix, aquells dies van posar de manifest que hi podia haver errors i interpretacions sobre això, per la qual cosa els tres eurodiputats van tornar a demanar-li al TGUE que els hi tornés la immunitat per evitar aquests ensurts.

El vicepresident del TGUE explica que el que va succeir a l'Alguer no és motiu de preocupació, sinó que hauria de ser al contrari: la demostració que les euroordres estan suspeses. Itàlia havia assentat (un altre) precedent, i segons el TGUE en aquell moment el Suprem espanyol sabia que les ordres de detenció europees estaven suspeses. Així ho subratlla. I deixa clar que en aquests moments no hi ha cap possibilitat legal de detenir cap dels tres parlamentaris per ser lliurats a les autoritats espanyoles. I subratlla que la causa penal està suspesa: o sigui, l'acusació per rebel·lió, sedició, malversació... per la qual es demanen anys de presó, està actualment suspesa. I les conseqüències que se'n deriven, com les euroordres, també.

El vicepresident del TGUE diu que no hi ha raó per la qual hagi d'extremar les mesures de protecció, ja que per a això ja està la llei europea que ha de ser respectada per tots els Estats Membre. És lògic partint del seu raonament que ho plantegi així: no pot donar per fet que des d'Espanya es vagin a saltar les lleis europees i detenir-los, encara que evidentment és el que sospitem molts que succeiria. És comprensible que el TGUE consideri que Espanya serà respectuosa amb les lleis i, partint d'aquest criteri, seria també lògic pensar que els tres eurodiputats (fins i tot també Puig) podrien venir a Espanya en aquest moment. Se suposa que ningú no pot posar-los ara davant de les autoritats espanyoles i que la causa és en suspens.

La qüestió ara és: valdria la pena posar un peu a Espanya per desmuntar tot el relat espanyolista? Si vinguessin a Espanya i fossin detinguts, quin seria el recorregut i l'estratègia possibles? Es mobilitzaria el TGUE o quedaria això enterrat durant mesos, privant de llibertat tres parlamentaris que no podrien acudir a les seves reunions al Parlament, vulnerant així els seus drets?