Siguem sincers: gairebé ningú no esperava el gest de Pablo Iglesias. El seu pas a un costat no era una cosa que pogués encaixar fàcilment amb la seva figura de mascle alfa. Si bé és cert que en els últims temps, potser des de la seva paternitat, les formes de Iglesias s'han suavitzat, i es poden trobar en el seu discurs tocs de serenitat i certa dolçor que, al meu gust, són positius.
De no ser tot això una teatralització —una ja espera qualsevol cosa d'aquesta, la nostra política— la jugada ha estat excel·lent. El PSOE, que penja d'un fil ara, li toca moure fitxa (i això que ha intentat carregar-li totes les culpes a Podem d'un bloqueig que, en realitat, tenia sempre les excuses de Sánchez sobre la taula). Fa poc la culpa de tot la tenien els independentistes. Recorden? Les pressions contínues per a la censura a Rajoy, per als pressupostos, per despertar l'extrema dreta, per al sol i per a la pluja.
Bé sembla que el PSOE no sap negociar d'una altra manera: el seu victimisme, culpabilitzar l'altre de tots els mals i fingir estar un atzucac on l'única solució és passar per l'adreçador del que digui Sánchez. I, és clar, el que d'entrada pogués semblar tenir el control de la situació per part de Ferraz, quan es mou una fitxa amb intel·ligència, a Sánchez li sol esclatar el merder a les mans.
El cert és que Sánchez és especialista a gestionar aquests esclats. Posar bona cara i mirar cap a un altre costat, com si la cosa no anés amb ell, és una constant. I cnaviem de tema. La seva capacitat per posar-ho tot cap per avall i girar-ho les vegades que sigui necessari és il·limiada. I sempre sense despentinar-se: és capaç de passar d'aquella entrevista d'Évole a comportar-se com el típic aparell de partit.
Per molt que Sánchez no vulgui els vots dels indepes, depèn del vot dels indepes
La foto d'ara es presenta interessant: després del gest d'Iglesias, veurem qui "trien" des del PSOE per poder integrar-se al Govern espanyol. Elegir Irene Montero seria com elegir Pablo Iglesias, encara que considero que el seu perfil és més fresc i positiu en aquests moments; tanmateix, Echenique podria estar més en la línia ideològica (si és que a hores d'ara i parlant del PSOE es pot utilitzar aquest terme) de Ferraz. O pot ser que no vulguin comptar amb cap dels dos, ves a saber. Molt deien que això no anava de noms, no anava de butaques, però a escasses hores de començar la investidura només es parla de cognoms. Allò dels equips per desenvolupar projectes queda molt bonic com a frase que es deixa anar al vent, juntament amb uns punts suspensius.... Però que en realitat, ja ho veiem, no significa res.
176 són els escons necessaris per a una majoria absoluta. És el número per a una primera volta. Si no s'arriba a assolir, n'hi haurà prou amb majoria simple: o sigui, tenir més vots a favor que en contra. Recordem que el PSOE en té 123; el PP, 66; Cs, 57; Podem, 42; Vox, 24; ERC, 15; JuntsxCat, 7; PNB, 6; EH Bildu, 4; CCa-PNC, 2; NA, 2; Compromís, 1 i PRC, 1. Ara "només" es tracta de sumar. Si a la primera volta PSOE i Podem es posen d'acord, en tindrien 165. "Només" els en faltarien 11. Aquests 11 escons a favor, d'on sortirien? ERC ha dit que no posaria problemes si Podemos i PSOE aconsegueixen arribar a un acord. Podria ser que estiguessin pensant a donar suport a la investidura? Encara no ho han decidit, o almenys no ho han fet públic. Podria ser. Amb els seus 15 escons estaria tot resolt. Tanmateix, si s'abstinguessin, cosa bastant probable, continuarien fent falta 11 escons. Donaria el seu suport el PNB? Encara que ho fes, no seria suficient. En continuarien faltant 5 i per molt que busquem, no sembla senzill trobar-los. JuntsxCat ja ha dit que el més probable és que votin que no. Almenys a la primera volta. Si ERC no dona suport de manera explícita (amb 11 vots a favor, com a mínim) la coalició del PSOE i Podem, tindrem una segona volta on serà necessari únicament aconseguir més vots a favor que en contra. I aquí n'hi hauria prou amb l'abstenció d'ERC, en lloc d'aconseguir el seu vot afirmatiu (cosa que crec que resulta molt arriscada per a ERC, ja que dinamitaria la seva credibilitat a Catalunya) entre altres, cosa que no seria difícil d'aconseguir.
En conclusió: per molt que Sánchez no vulgui els vots dels indepes, depèn del vot dels indepes. I tornarà a fer el seu xantatge habitual per alertar-los que ve l'home del sac si no passen per l'adreçador. Ja saben, el que passa sempre.