Recordo la primera vegada que vaig viatjar a Nova York. Va ser a l'estiu de 2010. El motiu del meu viatge era assistir a la reunió del Consell de la Internacional Socialista que se celebrava a la seu de les Nacions Unides. Jo vivia a Brussel·les i des d'allà vaig començar el meu viatge.
A l'avió, encara sense baixar a terra, em van lliurar un qüestionari en el qual em preguntaven, entre moltes altres coses, si tenia pensat perpetrar algun tipus d'atac terrorista, cosa que em va sorprendre molt. Em preguntaven pel motiu del meu viatge, on estaria allotjada, i coses per l'estil. En arribar a l'aeroport, allà m'esperava, com a tothom, l'agent de policia que repassaria les meves respostes i em faria preguntes per endinsar-se més en les raons de la meva estança al seu país.
Quan li vaig dir que el motiu del meu viatge era assistir a una reunió de la Internacional Socialista, al policia se li van sortir els ulls de les òrbites. "Socialist?" va preguntar. "Ha dit vostè "so-cia-lis-ta"?. Record que vaig somriure i li vaig dir que sí, amb tota la meva millor voluntat d'abordar allò amb "tarannà" (eren temps de Zapatero).
L'home es va posar molt seriós, el meu "tarannà" no li va fer gràcia i em va treure de la fila. "Esperi aquí un moment", em va dir. "I no es mogui". "Don't move!"
Jo vaig començar a preocupar-me, ja que no entenia tanta alarma. Anava a trobar-me amb presidents de governs com el de Grècia, per aquell moment. Fins i tot estava previst que hi acudís també Zapatero, llaors president d'Espanya.
L'agent va tornar acompanyat d'una dona, també policia. Els dos van començar a preguntar-me de nou on anava i qui era. De nou, vaig somriure, i explicoar a poc a poc que, com a membre de la Internacional de Joventuts Socialistes, acudia com a vicepresidenta a una reunió del Consell de la Internacional Socialista que se celebrava a la seu de les Nacions Unides. Els vaig mostrar la documentació, que contenia l'agenda de les reunions.
L'home cada vegada més enfadat, em preguntà la meva procedència. Li aig dir que era espanyola. Que vinc de "Spain". Em va mirar, va mirar la seva companya. Va riure. I em va fer una pregunta que, sense voler, em provocà una rialla: "Què és Spain? On és Espanya? Això és a Cuba? Per què ve vostè de Brussel·les? Espanya és a Brussel·les?"
No podia creure el que m'estava passant. I li vaig demanar permís per buscar un mapa i mostrar-li on era Espanya, intentant dir-li que era a Europa, vaig pronunciar "Madrid", "Barcelona"... Res. No hi havia manera. No li agradava el futbol, així que ho tenia complicat.
En aquell moment vaig demanar que cridessin el Consolat d'Espanya, a l'ambaixada, o a la seu de Nacions Unides perquè comprovessin que el que els estava dient era cert.
"Aquí no volem socialistes ni comunistes", em va dir l'agent. I em va deixar esperant, mentre la dona es quedava "vigilant-me". "Don't move"
Al cap de poca estona va tornar, acompanyat d'un altre agent, que feia pinta de ser un superior, que va venir amb un paper en el qual efectivament apareixia impresa la reunió de la Internacional Socialista. El meu amic romania callat, el senyor del vestit es va disculpar amb mi i vaig poder sortir de l'aeroport.
No va ser l'única experiència "curiosa" que vaig tenir en la meva etapa de política internacional. Van ser moltíssimes les situacions rocambolesques en les que m'he vist en la necessitat de recórrer a ambaixades, consolats, o "superiors" que entenguessin que una dona podia viatjar sola, que ser socialista no era un delicte, o que m'havia reunit amb persones de partits polítics o associacions sense més ànim que establir processos de diàleg, vies de pau en llocs en conflicte. Les he viscut de tots els "colors", perquè també hi ha per comptar episodis a Cuba o a la Xina, que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou.
Però no totes espantaven igual. Una de les més delicades va ser la que vaig viure a l'aeroport de Jerusalem. Allà hi vaig viatjar en moltes ocasions, ja que treballàvem intensament en el procés de diàleg tan necessari entre el poble palestí i el poble d'Israel. Solia acudir a conferències, grups de treball i reunions organitzades pel "Willy Brandt Center". En aquest marc, col·laboràvem amb gent de Meretz, del Labour Party, d'Al Fatah, i vam tenir fins i tot reunions entre les quals en recordo especialment una, amb Mahmud Abbas.
En un dels meus viatges, en tornar, jo ja sabia que havia d'anar a l'aeroport amb diverses hores d'antelació a la sortida del meu vol, ja que els controls podien ser llargs. A més, calia sumar al trajecte fins l'aeroport el temps dels checking points a la carretera, on els militars aturen el teu vehicle, has d'obrir la teva motxilla i mostrar-los tot el que portes. Una vegada i una altra.
En aquella ocasió vam tenir dues parades llargues en els punts de control de carretera. Cada un d'ells ens va tenir retinguts gairebé una hora. En arribar a l'aeroport el control va durar encara més. Recordo veure passar el temps mentre m'atabalava la més que probable possibilitat de perdre el meu vol, malgrat haver sortit de l'hostal on m'allotjava amb moltíssimes hores d'antelació.
En aquest control de l'aeroport van registrar la meva motxilla. En ella portava un mocador palestí que m'havien regalat en la meva visita a Ramallah, la capital de Palestina. Tenia, a més, documents de les reunions en què vaig participar, on apareixien logos de partits com Meretz, Labour, o Al Fatah.
Em van treure de la fila on era i van començar a preguntar-me amb qui havia estat, de què havíem parlat. Una vegada i una altra. Em van fer mostrar les fotos que guardava al meu telèfon mòbil i explicar amb deteniment qui apareixia en cada una d'elles (una cosa molt difícil en alguns casos perquè jo per als noms soc molt despistada, i si a sobre són en altres idiomes, més complicat encara acordar-me). Vaig ensenyar les meves agendes, on apunto sempre tot. Els vaig fer entendre que el motiu del meu viatge era treballar en processos de pau i diàleg, que pertanyia a una organització juvenil de la qual formaven part organitzacions tant israelianes com palestines. En quina hora els vaig dir això! "Això no és possible, senyoreta. Vostè no diu la veritat" Em deia el policia armat fins a les dents. "Israelians i palestins junts? Vostè està boja"
De nou, vaig haver de trucar als companys del Centre, perquè els expliquessin el motiu del meu viatge, a què ens dedicàvem i quina havia estat la nostra agenda de treball. Vaig poder tornar a casa, però vaig agafar l'avió pels pèls.
Situacions que una guarda en la memòria i que, amb el temps, adquireixen una dimensió diferent.
Quan una és jove, bastant més innocent que ara, i ignorant de moltes coses, no és conscient que el que pot ser allò més normal i insignificant per a tu, a altres caps pot sonar realment terrible. "So-cia-list per a aquell policia de Nova York era quelcom pitjor que el dimoni. "Amics de Palestina" sonava terrorífic per a aquell agent israelià. I alguna cosa havia de causar un curtcircuit als seus caps quan la que tenien davant ells era una cria, una dona jove, amb la seva motxilla i absolutament inofensiva.
Fins i tot quan he treballat des del periodisme, l'anàlisi i l'opinió sobre l'autodeterminació de Catalunya, no ha faltat qui ha estat convençut que soc una espècie d'agent d'informació, una doble espia, o una cosa similar. Reconec que té la seva gràcia, quan en realitat no hi ha més cera que la que crema: senzillament soc una persona amb interès a conèixer de primera mà les qüestions sobre autodeterminació, i col·laborar sempre des de la perspectiva del diàleg, la pau i la via democràtica per a la resolució de conflictes. Res d'espies, res de doble agent, res de res.
Si ja la qüestió de ser socialista suposa en alguns llocs del planeta un problema, afegeixi, estimat lector, estimada lectora, el punt de ser dona i viatjar sola. La quantitat de situacions que vaig viure mereixen més d'un article, perquè en no pocs llocs del món hi havia dirigents polítics que no sabien de què parlar amb mi quan el futbol solia ser la manera de trencar el gel amb els meus companys. A l'Índia van arribar a proposar-me matrimoni amb el fill d'un ministre, ja que no acabaven d'entendre el motiu del meu viatge. "Política?" Com podia ser això possible? "Una dona no hauria de viatjar sola ni dedicar-se a qüestions polítiques" em van arribar a dir.
He recordat tot això en veure allò de la trama russa d'Alay, Puigdemont, Boye i companyia. Reconec que primer he recordat la broma que li van fer a Cospedal quan era ministra de Defensa, i dos periodistes russos es van fotre d'ella, fent-la creure que el nom de "guerra" de Puigdemont era "Cipollino". L'agència de notícies Sputnik pretenia confessar-li a Dolores que Carles era en realitat un espia que col·laborava amb Rússia.
Allò va succeir el novembre de 2017, just després del referèndum. Després, al desembre, va venir "el paperot d'Alandete". El que va ser director d'El País va acudir al Parlament Britànic a explicar la "ingerència russa" en Catalunya. És divertit recordar aquella intervenció d'Alandete en la comissió d'investigació britànica.
Mesos després, l'expert McGrath, fundador de Transparency Toolkit, va desmuntar tot aquest enrenou en un dur informe on bàsicament va denunciar les "interpretacions errònies de fonts de dades, ús d'informació inexacta, falta d'atenció als detalls i una pobra metodologia d'investigació". El seu informe demostrava, amb proves, els errors dels informes que havien publicat El País, el Reial Institut Elcano i l'Atlantic Council's Digital Forensic Rearch Lab entre d'altres. L'expert acusa David Alandete i Francisco de Borja Lasheras, entre d'altres, de "falta de rigor". Al seu informe desmunta la "conspiració russa" en el procés de l'1 d'octubre en 6 punts.
La conya que va sorgir de les informacions publicades per Alandete no va trigar en arribar. En aquest vídeo de Rússia Today analitzen la qüestió sense oblidar la necessària clau d'humor.
Alandete ara treballa a Washington per l'ABC i aquests dies celebra haver donat "la primícia" sobre la "trama russa del Procés".
Però allò de Rússia té tirada. És com a les pel·lis americanes, aquestes dels temps de la guerra freda, on els russos que sortien sempre eren dolents. Dolents dolentíssims. Intel·ligentíssims, freds i superdolents. O potser poden ser els russos d'una altra manera? Doncs això. Pregunti-li al policia aquell que brollava en còlera en escoltar "so-cia-list, a veure què pensa dels russos.
Així que temps després, va tornar la trama russa a ocupar les portades dels diaris. Aquesta vegada va ser a finals de 2020, quan "vam conèixer la notícia" que "Rússia va oferir 10.000 soldats russos" si Puigdemont declarava la independència de Catalunya. La "notícia" va resultar tan al·lucinant que fins i tot la pròpia ambaixada russa a Espanya se'n a riure a les seves xarxes socials
L'equip de "Ahí les va", evidentment tenia material per a un nou lliurament.
Per si tot això no resultés ja prou absurd, aquesta setmana, la "trama russa" de Puigdemont ha sortit de nou a ocupar les portades. Hi ha qui pensa que és un intent de cortina de fum per desviar l'atenció sobre el revés de la Fiscalia al rei emèrit. Qui sap.
La qüestió és que el New York Times ha publicat un article on s'assenyalen els vincles entre Rússia i Tsunami Democràtic, basat en un informe de la Guàrdia Civil.
Quan una es llegeix "la notícia" realment no hi ha tal cosa. Em refereixo que els missatges que se suposa que han tret del telèfon d'Alay, quan va estar detingut, no tenen cap recorregut. De fet, allò greu en aquest cas és com és possible que s'utilitzi el contingut de converses privades, de l'índole que sigui, que sens dubte no tenen cap tipus d'indici delictiu, d'una persona que no ha estat condemnada, i apareguin publicats en un diari per generar tota aquesta bola d'intoxicació.
Lògicament, des de l'Oficina de Carles Puigdemont, estan estudiant prendre mesures. Així ho han anunciat en un comunicat fet públic en les últimes hores.
Però malgrat la gravetat d'aquest enrenou, ja que tal com ja ha assenyalat el mateix fiscal que està investigant la causa del Tsunami Democràtic, no s'ha presentat una sola prova que pugui incriminar als assenyalats en cap delicte, i que no troba raó per donar trasllat de la peça a l'Audiència Nacional, els protagonistes d'aquesta aventura han decidit prendre l'assumpte amb humor.
Així podíem veure dissabte al matí els comentaris de Boye o Alay escrits en rus a les xarxes socials:
Està bé prendre's les coses amb humor. És mostra d'intel·ligència, sens dubte. Però no per això deixa de ser gravíssim el que està succeint aquí: acusar sense proves, difondre-ho en mitjans de comunicació còmplices que s'obliden del necessari rigor per ponderar la informació que publiquen i mesurar les conseqüències.
Em temo que, una vegada més, tot això es tornarà en contra dels qui intenten inculpar de vostè vagi a saber què, sense proves per això. En un Estat Democràtic i de Dret no hi hauria d'haver lloc per a aquest tipus de salvatjades. Però per si de cas, no està de més recordar l'agent a qui gairebé li dona una síncope quan "va descobrir" que la Internacional Socialista es reunia a Nova York, per a desgràcia seva.