Divendres a la nit em vaig quedar veient TVE. Horari de màxima audiència, i l'únic que vaig trobar com a oferta en aquesta cadena va ser una barreja de retalls d'imatges de programes dels anys vuitanta.
Em sorprenia haver-me criat veient aquests programes, dels que en la majoria dels casos ni recordava. La movida en el seu màxim auge, música en directe en qualsevol programa, i una oferta "infantil" que tractava els nens amb un toc que trobo a faltar.
En general, la sensació que fa en veure-ho ara és una mescla estranya: d'una banda, evidentment s'atrevien fa trenta anys més que ara a transgredir. Gairebé tot era una provocació, un joc amb els límits. Però alhora tenia un toc decadent, un colador on ens feien empassaramb algunes coses que, amb certa perspectiva, són almenys curioses.
No sortim tan malament, doncs, la gent de la meva generació, els que vam veure La bola de cristal tenim avui un cert sentit crític. Segur que per això no hi ha tornat a haver un programa semblant. Avui no tenim res similar per als nostres petits: aquests programes on hi havia música en directe, màgia, contes i gent que es convertia d'alguna manera en referent per a nosaltres ha desaparegut. No hi ha "Alaska" ni "bruja avería, ni ningú que digui "viva el mal, visqui el capital". Així ens va, és clar.
Però en acabar de veure el programa quedava un sabor estrany. I una veu en off que deia que no s'havia de ser durs jutjant el nostre passat. Un missatge perquè te n'anessis al llit pensant en això.
Veure ara aquests programes ens fa valorar certes coses que hem perdut: aquesta capacitat d'experimentar, les entrevistes que es feien a diferents persones de tot tipus, l'oportunitat que es donava als grups musicals, als "intel·lectuals". Els programes de debat on la gent tenia temps per presentar les seves idees i podia exposar-les de manera tranquil·la, sense que ningú els interrompés ni insultés. A poc a poc tot això s'ha anat diluint. Tenim més canals de televisió amb arribada de les privades, però no per això s'ha millorat en qualitat. És més, diria que la qualitat de l'oferta que tenim ara mateix és molt pitjor a la que hi havia quan només teníem dos canals i la tele s'acabava a la nit.
N'hi ha prou amb fer un cop d'ull a les cadenes més vistes a Espanya. Als programes amb més audiència. No em queda clar si són els més vistos perquè la gent no té cap altra cosa que veure, o si no tenen cap altra oferta perquè l'audiència del que es proposa és massiva. Suposo que és un cercle viciós del qual és difícil sortir. Però el que tinc clar és que la programació que s'està planificant no té per objectiu que la ciutadania estigui més ben informada, que tingui inquietuds i que se'n vagi a dormir amb idees noves al cap, amb projectes o alternatives que els il·lusionin. No: l'objectiu és que et quedi una sensació que la mediocritat és per tot arreu, i en el fons et generi una certa sensació de desassossec.
No és casual. Vaig llegir fa temps que sotmetre a la població a una petita sensació contínua de desassossec, a una depressió latent, té una conseqüència directa: provar de calmar-la a través de comportaments compulsius. El més directe és provar de generar satisfacció immediata i la resposta sol ser majoritàriament una: el consum compulsiu i irracional.
Totes les escombraries que ens posen pels ulls, totes les males notícies que ens donen com a píndoles cada vuit hores generen en l'individu una sensació gairebé inconscient que l'empeny a consumir per provar de sentir-se bé. No és una teoria meva: està estudiat.
I aquests estudis explicaven que la gent tenia tendència a viure millor si apagava la televisió i es feia propietària de la informació que volia consumir. Si feia un petit esforç per triar bé les fonts de notícies que seleccionava i, sobretot, si procurava llegir, escoltar música, i sortir a compartir amb altres persones qualsevol cosa. Just el contrari al que sembla que ens empeny una societat en la qual hem deixat de ser ciutadans per ser consumidors. Societat de consum.
És tan senzill com prémer un botó. Apagar allò que tenim instal·lat al menjador de casa, a la cuina i al dormitori. Encendre el reproductor de música, elegir aquella que generi un ambient agradable i obrir un d'aquests llibres que possiblement facin temps que acumulen pols. Després, sortir a passejar. I programar bé el que volem veure i sobre el què volem informar-nos, tenint en compte que serà necessari contrastar.
Compartir tot allò llegit, escoltat i vist amb qui ens vulgui escoltar. Això és fonamental. Fer-se recomanacions, prestar-se llibres, apuntar els documentals que ens han ensenyat alguna cosa. Prendre's temps.
Faci la prova. Veurà el que succeeix. Una apagada a la programació que ens sotmet encendria parts de nosaltres que tenim atrofiades. Des de fa massa anys. Potser mai no han arribat a funcionar.
(Avís: si tots féssim això, el canvi seria imparable).