Un dels llocs més interessants del món per confrontar-te diàriament amb persones que no pensen com tu és el Vaticà. Li passa al papa contínuament. Cada dia rep en audiència a persones amb qui té quilòmetres de distància ideològica, i la seva feina, tal com el seu mateix nom indica, és crear ponts, no en va el seu càrrec és el de pontífex.

En l’estructura vaticana, única i complexa, hi ha uns organismes anomenats Pontifícies Acadèmies. Són de diversa índole i objectius, però la gràcia de totes aquestes és que no tenen només a catòlics implicats. És més, la diversitat és buscada. A la Pontifícia Acadèmia per la Vida, que just ara fa 30 anys, s’hi apleguen per exemple més de 150 acadèmics experts, del Japó a Argentina, d’Egipte a Ucraïna, del Congo a Grècia. La vida no és només una qüestió d’avortament o eutanàsia, com recorda el president d’aquesta entitat, l’arquebisbe italià Vincenzo Paglia. La vida ho és tot i, per tant, a l’Acadèmia estan constantment parlant amb economistes, enginyers, bioinformàtics, metges, historiadors, genetistes, arquitectes, sociòlegs, experts en tot i de tot. Mentre esmorzava aquesta setmana a Roma amb algunes d’aquestes eminències, en el marc d’una trobada sobre què defineix allò “humà”, discutíem com es pot governar l’economia pel bé comú, que és un dels temes que va presentar l’economista Mariana Mazzucato, una de les acadèmiques que no prové de l’hummus catòlic: de fet és atea militant i és considerada una de les millors economistes del món, amb una missió: “salvar el capitalisme d’ell mateix”. Mariana Mazzucato és professora d’Economia i Innovació i Valors Públics al University College de Londres.

Mazzucato proposa precisament tornar a enquadrar el concepte de “bé comú”, és a dir, objectius compartits i metodologies compartides per aconseguir-los

Mazzucato, brillant i assertiva, ens va dir que el món està davant de crisis interconnectades, bàsicament climàtica, de biodiversitat, d'aigua i de salut. El problema, com passa amb els metges de vegades, és que no es tracta de manera holística. No s'aconsegueix tractar els problemes com a objectius comuns amb agendes comunes. Mazzucato proposa precisament tornar a enquadrar el concepte de “bé comú”, és a dir, objectius compartits i metodologies compartides per aconseguir-los. Aquesta economista pensa que la innovació no ve d’un grup d’experts en tecnologia, blancs i joves, tancats en una empresa a Califòrnia, sinó que la innovació és un esforç col·lectiu. A més, és del parer que la dignitat de les persones marginades s’ha de defensar socialment, políticament i econòmicament, amb noves polítiques i maneres de col·laborar entre govern, empreses, treballadors i societat civil. No n’hi ha prou en frases fetes com “els polítics són inútils i no canvien res”, sinó que cal responsabilitat per part de molts estaments per resoldre qüestions que ens afecten a tots. Cal, per tant, una cocreació d’una economia justa i sostenible. La covid-19 va ser una bona finestra per veure que si l’activitat econòmica —com desenvolupar una vacuna— no està governada pel bé comú, moltes persones queden fora dels seus beneficis. El bé comú és un concepte que cal recuperar, perquè ofereix oportunitats per promoure la solidaritat humana.

El papa va rebre els membres d’aquesta acadèmia i els va dir que no es pot estar a priori a favor o en contra de les màquines i de la tecnologia, com tampoc recórrer només a la distinció entre processos naturals o artificials, considerant els primers com a autènticament humans i els segons com estranys o fins i tot contraris al que és humà. “Això no va”, va dir el papa: el que cal fer, més aviat, és inscriure els sabers científics i tecnològics dins un horitzó més ampli de significat on regna l’hegemonia tecnocràtica.

Aquestes reunions del papa amb experts responen a una nova manera de governar, a un estil de recerca exigent, perquè comporta atenció i llibertat d’esperit, obertura per entrar a terrenys inexplorats i a deixar enrere aprioris. Per qui vol renovar el seu pensament seriosament, diu el papa, és indispensable posar en qüestió opinions ja adquirides i pressupòsits. No tothom hi està disposat. Que hagin convidat a parlar al Vaticà (i no només a parlar, sinó a ser membre d'una Pontifícia Acadèmia) a Mariana Mazzucato ha fet enrabiar a alguns sectors que consideren que és inadmissible donar veu a una dona que no comparteix alguns principis de la institució. Els debats es converteixen en interessants quan qui els organitza és capaç de donar veu a la dissidència. Per altres formats, ja tenim el pensament únic.