1. PARTIDISME. En el temps que encara existia l’URSS, abans del 1991, per referir-se a algú amb profunda mentalitat soviètica, receptor passiu de propaganda i sense voluntat política, es deia que era un sovok. És un terme sarcàstic, derivat de sovetski, “soviètic”, que en rus també significa “paleta”. Els sovok són, doncs, aquella mena d’individus que, atrapats en les urpes del partit, es converteixen en propagandistes sense un pensament propi. Els partits actuals, amb una militància captada a partir del clientelisme perquè el militant ocupa un càrrec o aspira a ocupar-lo, es defensen amb tota mena d’improperis quan algú els critica. Vaig poder-ho constatar jo mateix la setmana passada quan vaig fer una piulada arran de la victòria dels candidats afins a Jordi Turull en les eleccions territorials i per liderar els corrents ideològics interns de Junts per Catalunya. Els de Turull van imposar-se als de Borràs en tots els àmbits. Quan vaig expressar la meva opinió que aquest fet era l’inici de la fi del pluralisme i de la transversalitat que havia estat l’esperit fundacional de la candidatura del 21-D de 2017 que vaig ajudar a formar, els insults a Twitter no es van deixar esperar. Persones que no fa gaire em feien elogis, de cop m’insultaven i amb el menyspreu típic del sectari, a més, m’alliçonaven perquè, segons sembla, no tinc ni idea de què passa a Junts. Es veu que si milites en un partit, cal abandonar-se a la mandra de pensar. Parlo de Junts, però la xacra s’estén a tots els partits, incloent-hi la CUP, com s’ha constatat els darrers dies amb el retorn d’Anna Gabriel, que ens ha tractat a tots d’idiotes. A Catalunya és impensable que un grup de diputats pugui provocar la caiguda del seu líder i fer-lo fora com a primer ministre, com ha passat al Regne Unit. Els polítics d’aquí critiquen i es riuen de Boris Johnson, però el conservador anglès té força més interioritzat l’esperit democràtic que no pas ells.

 Els partits actuals, amb una militància captada a partir del clientelisme perquè el militant ocupa un càrrec o aspira a ocupar-lo, es defensen amb tota mena d’improperis quan algú els critica

2. REDUIR EL CERCLE. Diguin el que diguin els piuladors enfurismats, ja fa temps que Junts va reduint la seva àrea d’influència. El partit no ha pogut retenir les persones que van donar suport a la candidatura del 21-D, engiponada a correcuita, i que va assolir quedar en segona posició en unes eleccions molt difícils, a les quals s’acudia amb les mans lligades per la repressió unionista. Sense l’entusiasme i, a pesar de tot, l’alegria dels que anaven amunt i avall per difondre el missatge, l’invent no hauria funcionat. El PDeCAT es va salvar de l’ensulsiada definitiva precisament perquè, demostrant molta intel·ligència, es va deixar “subordinar” als mal anomenats “independents”. No va ser fàcil i la victòria —encara que parcial— va provocar que el partidisme dels antics convergents espatllés la creació de la Crida Nacional per la República, un partit-moviment per donar aixopluc a molta més gent que l’antic pujolisme. A molts dels que hi érem ens costa oblidar —i encara més si ho comparem amb l’actualitat— la glopada de pluralisme i il·lusió que es visqué al Pavelló del Nou Congost de Manresa el dia (27/10/2018) que es va oficialitzar el naixement de la Crida. La mateixa gent que ara està escombrant els borrasistes de Junts és la que va “liquidar” d’un dia per l’altre la Crida. S’ha repetit la mateixa dinàmica. L’aliança de Turull, Rull i Sànchez (que és un home que sempre regna després de mort) s’ha imposat en totes les votacions internes de Junts en què rivalitzaven amb els borrasistes, encara que Borràs negui la major i es declari públicament turullista. Ens vol fer beure a galet. Aquestes eleccions s’havien hagut d’anul·lar una setmana abans per les greus manipulacions de l’aparell del partit que n’havien alterat la netedat. Circulen dos documents interns demolidors que ho posen en relleu. Laura Borràs presideix Junts, però no té partit —ni va voler tenir-lo quan se li va oferir encapçalar-ne un—, i ara paga l’organització pretoriana de qui està acostumat a manar des de l’època en què Oriol Pujol era el secretari general de CDC. A la federació de Barcelona, Joan Rodríguez —avalat per Xavier Trias i per algú imprevist— ha guanyat Ivan Condes, del districte de les Corts i proper a Borràs, per un 69,05 % dels vots. Un resultat que aplana el terreny dels defensors de la candidatura de l'exalcalde a Barcelona a les eleccions municipals del mes de maig. Una opció que en algunes enquestes que he pogut analitzar quedaria situada en quarta posició. Potser ja es tracta d’això. De posar fi a un cicle i que aquest Junts neoconvergent esdevingui un partit minoritari que s’haurà devorat a si mateix. A la fi perdrà el poder perquè només està pendent dels càrrecs que ocupa ara en comptes de construir futur.

El dubte d’Esquerra és que l’expulsió de Junts del Govern tingui com a conseqüència enfortir el sector borrasista, que és l’únic que pot debilitar-los electoralment perquè es presenta com inequívocament rupturista

3. TO BE OR NOT TO BE. Corre la brama —que Junqueras alimenta amb les seves declaracions— que Esquerra es planteja fer fora del Govern Junts. Es veu que estan farts dels seus socis i mentre posarien fi a la coalició invitarien un parell de consellers de Junts —per bé que tots són turullistes, llevat de Puigneró, que va per lliure amb l’aval de Puigdemont— a quedar-se. Està per veure que ho acceptessin, però de vegades el pitjor aliat d’un polític amb un ego engreixat és l’ambició desmesurada. La cimera de Junts amb Esquerra del dimecres 14 al Palau de Pedralbes no va anar bé. Els retrets van ser profunds i els de Junts hi brandaren permanentment l’espantall de la consulta interna per marxar del Govern per pressionar Esquerra. No acabo d’entendre la preocupació dels republicans, perquè a la vista dels resultats interns, està clar que el sector de Junts que no vol sortir del Govern és majoritari entre els actuals militants, l’aparell i els consellers. L’habilitat dialèctica d’algun conseller per dir una cosa i la contrària no amaga quina és la seva opció, que és seguir i no trencar la coalició. L’amenaça de Junts és ara com ara pólvora mullada. El dubte d’Esquerra és que l’expulsió de Junts del Govern tingui com a conseqüència enfortir el sector borrasista, que és l’únic que pot debilitar-los electoralment perquè es presenta com inequívocament rupturista. Esquerra tampoc no és una bassa d’oli i pot perdre suports. Si el país disposés d’un lideratge fort i amb cara i ulls, ja faria temps que  s’haurien avançat les eleccions. Després de l’aprovació dels pressupostos de l’any passat, per exemple, quan va quedar demostrat que la majoria del 52 % havia deixat d’existir. Els sovok van acabar amb l’URSS i els partits independentistes cada dia fan un pas més per enfonsar l’independentisme.